Fons d'armari

The Jayhawks, grup cabdal d'allò que, als anys 90, s'anomenava insistentment americana, semblaven destinats fa quinze anys a no trepitjar mai el sud d'Europa. La revista Mondo Sonoro, però, els va muntar un tour per l'Estat a inicis del 2001 i allò, com diria Humphrey, va ser l'inici d'una gran amistat. D'ençà aleshores, The Jayhawks han vingut reiteradament a Barcelona. Algunes vegades, amb els seus dos líders històrics, Gary Louris i Mark Olson, i d'altres, com la de dijous, amb Louris –que va acabar comprant-se una casa a Puerto de Santa María, prop de Cadis– tot sol al timó.

De les nombroses actuacions, doncs, que han fet els Jayhawks a Barcelona, la de dijous aspira a figurar en un lloc destacat del rànquing. Presentaven el seu novè disc d'estudi, el més que digne Paging Mr. Proust; ho feia, Louris, amb els músics amb qui ha demostrat tenir més química (insuperables jocs de veus amb el bateria Tim O'Reagan i la teclista Karen Grotberg) i, en resum, vam poder gaudir de tots i cadascun dels elements que han fet d'ells una de les bandes de rock americà més especials dels darrers vint anys: excel·lència en l'ofici de fer cançons (Waiting For The Sun, amb la qual van començar, Blue o The Man Who Loved Life), melodies lluminoses i, sobretot, un fons d'armari imponent: van tocar 22 cançons (força de les quals del seu disc més estimat a Catalunya, Rainy Day Music) tot deixant-nos entreveure que en podrien haver tocat 22 més i haguéssim sortit de l'Apolo amb el mateix estat de felicitat.