TEATRE
estrena
Llotges al Victòria!
Dagoll Dagom estrena dijous ‘Scaramouche', un musical de creació d'aventures, ‘commedia dell'arte' i revolució inspirada en les pel·lícules de capa i espasa dels cinquanta
‘L'himne del poble' pretén fer un paral·lelisme amb la demanda de decidir dels catalans
Dagoll Dagom ha rescatat una idea d'Albert Guinovart per al seu darrer espectacle de creació. Scaramouche, que s'inspira en la pel·lícula homònima de capa i espasa dels anys cinquanta, pretén ajuntar la trama d'aventura, amb la de l'amor, la comèdia dels equívocs i un rerefons polític: es produeix en plena Revolució Francesa. Des del 2008, que es va fer adaptar la novel·la Aloma, de Mercè Rodoreda, al teatre, que Dagoll Dagom no presentava un musical de creació. David Pintó, un dels autors del llibret (juntament amb Joan Lluís Bozzo i Eduard Vives) aclareix: a Scaramouche “el vaixell de Mar i cel” és el vestuari. Una espectacularitat que respon al món technicolor del cinema de mitjan segle XX amb uns daurats molt lluents i sorpreses dramatúrgiques que han d'anar més enllà que en els combats d'esgrima. L'espai escènic també imposa i, per exemple, s'insinuen unes llotges que, com al film,
prometen molta espectacularitat.
Bozzo no n'ha tingut prou de portar a l'escenari les escenes d'aventura i amor de la novel·la original. Ha doblat el protagonista (Toni Viñals) convertint-lo en un germà bessó (emulant trames de Goldoni, o com La comèdia dels errors, de Shakespeare): l'un forma part de la cort; i l'altre, fugint de la justícia, assumeix el rol del personatge Scaramouche de la commedia dell'arte (scaramuchia parteix del Capitano, el representant del poder militar: la seva vestimenta negra el delata). Les raons per les lluites són també dobles: per una banda, ressona la Revolució Francesa, el poble reclama el poder i pretenen aplacar el domini dels aristòcrates. D'una altra banda, hi ha una lluita d'amor i de domini. En un dels vèrtexs el marquès (Ivan Labanda) pretén casar-se amb Olympia (Ana San Martín), tot i que ella el rebutgi. Si els ambients de la cort tenen una coreografia i una partitura que evoca els minuets, l'aire de Broadway esclata amb la presència de la companyia de la commedia dell'arte. L'artista principal d'aquesta troupe italiana és Camila (Mireia Mambo).
El risc en la producció de Dagoll Dagom és de salt mortal. S'atreveixen a fer-lo, confiant que hi haurà un interès per veure un espectacle que contrasta amb la
majoria del teatre contemporani d'avui, en què “l'escenografia és d'Ikea i el vestuari, d'El Corte
Inglés”, delatava Anna Rosa Cisquella, en la presentació de fa uns dies. Efectivament, Montse Amenós ha pogut dissenyar un vestuari carregat de colors, sempre buscant l'extrem de la fantasia. Són unes peces que vesteixen l'escena, dominada principalment per un espai buit (que es va acotant en funció del nombre d'actors a escena, principalment). Si les perruques de les dones s'han fet en l'habitual pell de iac (tot i que transformant-les com si fossin núvols de sucre), la roba del marquès pesa 25 quilos. I haurà de combatre amb el
floret contra tot un capità experimentat. L'humor i l'aventura estan servides. Les llotges esperen. Cisquella relaciona aquest musical d'entreteniment amb la situació actual a Catalunya. L'himne del poble
demana la democràcia
directa.
Des la Blanca de ‘Mar i cel' fins a l'Iceta del ‘Polònia'
El musical, amb un pressupost d'uns 800.000 euros, té un equip de 40 persones; d'aquestes, divuit actors i onze músics. En el càsting s'ha seleccionat Mireia Mambo com una de les quatre enamorades. Ella, ara amb un cert aire de revista, va fer de monja protagonista a Sister Act. Sí que repeteix de l'esfera Dagoll la gallega Ana San Martín, que havia fet de Blanca a la darrera producció de Mar i cel. Toni Viñals s'haurà de desdoblar en dos germans, René i Louis, i a més haurà de demostrar els seus dots de cantant, d'artista de la commedia dell'arte i d'actor. Actor de batalla, ha sovintejat en la companyia Dei Furbi.
A Ivan Labanda, avui molt ben situat en el Polònia (on fa d'Iceta o Junqueras, entre d'altres), ara li toca el paper del personatge més antipàtic del muntatge. Coincideix amb Frank Capdet (habitual dels Gataro), per exemple, amb qui van començar la carrera amb aquell No són maneres de matar una dona, del 2004 a l'Artenbrut. D'entre els més adults, destaca Jordi Coromina, que l'any passat va protagonitzar el paper d'advocat a Testimoni de càrrec i ara és un divertit i despreocupat Bàrtolo. Clara Moraleda, Albert Mora, Pitu Manubens, Anna Alborch, Josep Ferrer, Jan Forrellat, Eduard Mauri, Lucía Torres, Cristina Murillo, Mireia Dolç, Neus Pàmies i Marcel Clement completen el repartiment. Dagoll Dagom marca el repte a tota una generació d'actors que, fins ara, es limitaven a secundaris en grans espectacles.
