Palmarès sense risc

Els palmarès dels festivals de cinema tendeixen a oferir resultats sorprenents, i sobretot decebedors, fruit del consens per què cadascun dels membres del jurat renuncia a les seves preferències a favor d'un mínim denominador comú que no acaba d'apassionar ningú. Només de tant en tant guanya una aposta agosarada perquè en el consens es tendeix al convencionalisme i a la correcció cinematogràfica, política i moral. El fet que, amb la concessió de la Petxina d'Or a la millor pel·lícula i el premi a la millor actriu a Fan Bing Bing, la producció xinesa Jo no sóc Madame Bovary, dirigida per Xiagong Feang, sigui la triomfadora de la 64a edició del Festival de Sant Sebastià podria fer pensar que el gran cineasta xinès Jia Zangke (que va aportant una radiografia dels canvis al seu país durant les últimes dècades amb els seus films, l'últim dels quals Més enllà de les muntanyes) ha tingut una influència determinant, però la decisió potser s'acorda més al criteri del director danès Bille August, president del jurat.

Vés a saber, però, en tot cas, són lluny de Jia Zangke les formes correctes, però força tedioses, amb què la pel·lícula guanyadora narra la lluita d'una dona xinesa perquè siguin reconeguts els seus drets després d'un procés de divorci sense entesa.

Un premi a Hong Sang-soo mai és discutible i més quan, amb el seu enginy i el seu humor, sobresurt enmig dels films presentats a competició oficial. El cineasta sud-coreà va rebre el premi al millor director per Yourself and Yours, en què novament presenta personatges amb derives i incerteses sentimentals. En certa manera, té un parentiu amb Jonás Trueba que, amb La reconquista, va presentar la producció espanyola més interessant, però bandejada en un palmarès en què figuren dos thrillers vulgars. Un, El hombre de las mil caras amb què Alberto Rodríguez ha abordat el cas Roldán, mitjançant el premi al millor actor a Eduard Fernández, que encarna amb poca expressió facial l'agent secret estafador Francisco Paesa.

Però resulta més imperdonable el reconeixement a Que Dios nos perdone en relació amb el guió escrit pel director Rodrigo Sorogoyen i la guionista Isabel Peña per a un film de mala traça amb una condescendència indignant amb la violència masculina. Tampoc no hi ha perdó per al jurat perquè hagi concedit ex aequo el premi especial a un film paisatgístic a la Patagònia (Invierno), que, com a màxim, es mereixia el guardó a la millor fotografia, que també ha rebut, i a un altre de moralment infantil com la suecodanesa (ai, Bille August, que va guanyar a Canes amb Pelle, el conqueridor i Les millors intencions) titulada El gegant. Quin jurat amb tan poc coratge: sent un film tan políticament discutible en relació amb com aborda el terrorisme contemporani, però formalment tan potent, no s'entén que Nocturama, de Bertrand Bonello, no sigui al palmarès. Cap risc.