Admiro l'ofici dels professionals, però per mi el cinema és la meva vida, una forma de viure”
Una parella es troba en uns jardins tenyits dels colors de l'hivern, s'abracen i ella li ensenya una carta. Quan tenien 15 anys van viure el seu primer amor. A La reconquista, Jonás Trueba construeix, en dos temps, la crònica del reencontre de dues persones de 30 anys que van estar profundament enamorats, i viatja en el temps per filmar com va ser aquell amor tan intens com efímer. Protagonitzada per Francesco Carril, Itsaso Arana i Aura Garrido, la pel·lícula s'estrena demà als cinemes després de competir al Festival de Sant Sebastià.
S'ha inspirat en l'extensa literatura i filmografia sobre el tema o ha mirat cap a dins?
Això darrer, segur, les coses s'han de treure de dins. I més en una pel·lícula com aquesta; sempre he portat molt endins certs sentiments de l'adolescència, que no he oblidat. Sense que hi hagi pràcticament cap element autobiogràfic, sorgeix d'una mena de sentiment de fidelitat a l'adolescència. Després ho pots retrobar en alguna cosa que t'expliquen, o ho pots llegir en un llibre. Per exemple, vaig rellegir abans de fer la pel·lícula uns relats que m'agraden molt de Scott Fitzgerald, Los relatos de Basil i Josephine, sobre dos adolescents i com van creixent dels 14 als 17 anys, i trobava paràgrafs que copsaven què sents a les entranyes quan estàs enamorat en aquesta edat.
El reencontre de la parella és el punt de vista des del qual planteja en la pel·lícula.
És un moment molt estrany que crec que tots haurem sentit: quan et retrobes amb algú i no saps com reaccionar. Pots sentir dues coses contradictòries: per un costat, penses que coneixes profundament aquesta persona, i alhora sents com que no la reconeixes. De sobte es pot produir un abisme impressionant del sentiment. Als actors jo els parlava d'estranya familiaritat. Per això aquesta primera part de la pel·lícula es basa en l'escolta: per un costat cada personatge escolta l'altre, però al mateix temps està viatjant.
La carta manuscrita és important en la trama. Hi ha una certa nostàlgia per com ens comunicàvem abans?
Més que nostàlgia, hi ha una necessitat meva de reconnectar, de tornar a sentir allò, perquè estava a punt d'oblidar-ho. Els darrers anys han estat un disbarat, però no són tan lluny els anys en què escrivíem cartes. Està bé que els adolescents d'ara vegin com ens relacionàvem amb l'escriptura. Més enllà de la pel·lícula, jo havia perdut el control de la gestió del meu temps lliure. M'alegra estrenar ara una pel·lícula com aquesta, que és una mica del segle XX. No em queda gaire, però jo he passat més temps encara al segle XX que al XXI, vaig viure l'adolescència al segle passat, i aquesta evidència encara continua en mi, em configura.
Pels agraïments inicials, sembla que entén el cinema des de la confiança i l'amistat.
Sí, ho vaig voler posar al principi perquè gràcies, sobretot, a aquesta gent he pogut fer les quatre pel·lícules, i a molta més gent. Els volia retre homenatge.
Entén el cinema, doncs, com un acte professional i personal...
El cinema és poc un acte professional per a mi. Admiro l'ofici dels professionals, però per a mi el cinema és la meva vida, una forma de viure. No sé com dir-ho perquè no soni... És de debò, ho dic amb tota humilitat. Quan rodo, visc de la millor manera que he conegut. I quan estreno, després quedo molt desolat.
.
Diu un personatge que les històries d'amor no s'acaben mai del tot. Ho creu així?
És de les frases de la pel·lícula amb què més m'identifico i que la defineixen millor. Jo sóc bastant així, em costa tancar les coses personals, les pel·lícules... I no dic que això sigui bo. Mentre seguim amb el dubte i no acabem de tancar les coses, es manté la possibilitat de tot i de res. És una mica el que passa a La reconquista. No entenc la gent que renega de qui ha estat la seva parella, o dels músics, els directors i els llibres que li agradaven. És com renegar una mica de tu mateix. Intento guardar fidelitat a la gent que m'ha inspirat i m'ha ajudat
