Duels d'espases en tecnicolor

Com el seu gran èxit Mar i cel, Dagoll Dagom té el seu vaixell pirata: Alfons Flores ha creat un gran escenari movible que s'ha menjat butaques, però que permet crear diversos ambients i, sobretot, deixar pista lliure a uns duels d'espases (el mestre d'armes és Jesús Esperanza) que, sense ser l'únic leitmotiv de l'obra, donen a Scaramouche un segell d'evocació nostàlgica del gènere d'espases. Concretament, del cinema dels quaranta, cinquanta i seixanta. Sobretot tenint en compte la referència a l'adaptació cinematogràfica de la novel·la original de Rafael Sabatini, protagonitzada per Stewart Granger. Tot i que hi podríem afegir La Pimpinella Escarlata i El tulipán negro. Paradoxalment, aquesta història que suggereix el cinema en tecnicolor té un cert toc paròdic que ens podria fer pensar en Gene Kelly en les escenes en blanc i negre de cinema dins del cinema de Cantant sota la pluja.

L'estrena ahir de Scaramouche al teatre Victòria de Barcelona va evidenciar que l'estil Dagoll Dagom és viu. Comèdia musical, coreografies que conjuminen l'evocació d'època i l'aire actuali i cançons (la música és d'Albert Guinovart, amb les lletres de cançons de Joan Lluís Bozzo, David Pintó i Joan Vives; és a dir, un equip molt D.D.) que poden acabar sent part del cançoner dels musicals catalans. El temps ens dirà si tindrem un altre Per què he plorat?. Un dels temes que clouen l'obra, L'himne del poble, té força números. La música reforça la intenció cinematogràfica de l'obra. Com passa amb la música i la coreografia, el vestuari (de Montse Amenós) té una clara vocació d'època, però no pot defugir els ulls d'avui dia.

L'estimació al cinema incideix més en el cinema de barri que la voluntat d'incorporar efectes especials. Scaramouche és, en el bon sentit, més de cartó pedra que de croma. Un homenatge al passat que se sol trobar en totes les obres de la colla d'Anna Rosa Cisquella: passats nostàlgics de Nadal, passat escolar, passat èpic. Aquest és el teatre de Dagoll Dagom. I en aquesta obra hi donen continuïtat. La seva marca de fàbrica continua sent la mateixa. I el seu públic ben segur que continuarà sent fidel.

Ana San Martín, que va fer de Blanca en la darrera versió de Mar i cel, fa el paper d'Olímpia. Com la majoria dels actors, s'ha hagut de lluir en l'esgrima. En el paper de Scaramouche, Toni Viñals, que també va navegar pels mars a Mar i cel, i Mireia Mambo, que va deixar bones sensacions a Sister act i que en el seu paper de Camila a Scaramouche dóna la dimensió de musical entretingut i vibrant que té l'obra. Ivan Labanda, Jordi Coromina, Clara Moraleda, Albert Mora, Frank Capdet, Pitu Manubens, Anna Alborch, Josep Ferrer, Jan Forrellat, Eduard Mauri, Lucía Torres, Cristina Murillo, Mireia Dolç, Neus Pàmies i Marcel Clement completen el repartiment d'una comèdia que té un rerefons històric transcendent, un altre dels ingredients habituals de Dagoll Dagom. En aquest cas, la Revolució Francesa, marc de lluites apassionades entre el poble i els burgesos contra la noblesa. I també marc per deixar anar les passions amoroses.

L'estrena, lluïda: Artur Mas, Carme Forcadell, Raúl Romeva,, Abel Folc, Queco Novell, Joan Pera, Toni Solé, Joan Manuel Serrat, Pep Cruz i Juanjo Puigcorbé, entre molts altres.