Res no seria igual sense Isabelle

Ella, una dona burgesa a l'entorn de la cinquantena, pateix una violació a la qual oposa resistència, però que enceta una relació malaltissa; sent el pes d'una acció criminal del seu pare que l'ha marcat des de la infantesa; no suporta que la seva mare faci el ridícul amb amants joves; té una relació difícil amb el seu fill, que considera un inútil; manté una relació adúltera que, avorrint-la, fa que traeixi una persona molt pròxima; i és la propietària d'una empresa de videojocs, evidentment amb continguts violents, en la qual hi treballen joves que l'odien. Aquests elements argumentals, que fins podrien ampliar-se, no són equivalents dins d'una escala de situacions extremes entre el sinistre i el grotesc, però tots plegats configuren un material d'alt risc que podria donar peu a complaure's en el tremendisme i el paroxisme. No és el cas d'aquesta pel·lícula, i pot resultar admirable.

L'holandès Paul Verhoeven, pràcticament desterrat del cinema de Hollywood molts anys després de triomfar-hi amb Robocop i Instint bàsic, adapta amb Elle la novel·la Oh..., de Philippe Djian. Juga amb foc i a vegades sembla a punt de caure en el territori de la provocació morbosa o del mal gust cínic, però sempre el salva el distanciament irònic i l'elegància extrema de la posada en escena i dels moviments de càmera.

El resultat és fascinant i pertorbador, a vegades estranyament divertit, perquè Paul Verhoeven, temptejant i esquivant diversos gèneres cinematogràfics, va decantant-se cap a una comèdia negra. I és inevitable afirmar que res seria igual sense Elle, és a dir, sense Isabelle (Huppert). El mateix títol és un homenatge a aquesta actriu, la que millor es mou en zones tèrboles.