Alberto Rodríguez. se'n parla
Bernat salvà
“Cap personatge diu juntes més de tres veritats”
Amb La isla mínima (13 premis Goya) es va consolidar com a un dels grans cineastes espanyols en actiu. El hombre de las mil caras, guardó al millor actor (Eduard Fernández) al Festival de Sant Sebastià, demostra que aquell èxit fulgurant d'Alberto Rodríguez no va ser accidental.
Què li va interessar de la història de Roldán?
Jo estudiava el meu darrer any de carrera i, quan em van proposar rodar aquesta pel·lícula, només recordava un parell de coses: que Roldán havia estat director de la Guàrdia Civil i s'havia fugat amb un munt de diners, i que l'havien detingut a Laos. Quan vaig llegir el llibre de Manuel Cerdán, el primer que em va sorprendre va ser la figura de Francisco Paesa. El llibre reflecteix què fa al llarg de 45 anys, fent equilibris damunt el fil de ferro sense caure. Ha de ser algú molt magnètic i també amb una moralitat molt relliscosa; en certa manera, és una mena de petit geni.
Acaba la pel·lícula i Paesa segueix sent una incògnita.
De la primera lectura del llibre em van quedar moltes preguntes i una gran inquietud. Va ser al 2012, i llavors no sabia com funcionaven els paradisos fiscals, ni què volia dir offshore. Els darrers quatre anys els espanyols hem fet un màster en economia submergida i molts ja ho saben, la pel·lícula ha tornat molt actual.
Un personatge diu: “Som a Espanya, la veritat no importa”. Es menteix massa?
La pel·lícula va d'això: probablement cap dels personatges ha dit juntes més de tres veritats. Tots els personatges són uns mentiders.
Ningú no sap què va passar al 100%. Va fer un exercici de ficció, d'omplir buits?
Després de documentar-nos molt, ens vam adonar que no arribaríem a saber què va passar exactament. I el que ens semblava més honest, com a cineastes i narradors, era començar a ficcionar, crear una teoria més sobre què va poder passar. En aquest sentit, la pel·lícula és com un joc de pòquer al descobert: deixa clar en tot moment que això que estan veient és una ficció. No vol ser ni un biopic ni un documental.
Tot i així, és més realista que una pel·lícula d'espies de Jason Bourne.
Juguen en lligues diferents. La saga Bourne és més d'acció i espectacle, i nosaltres hem fet, com diu l'actor Carlos Santos, una pel·lícula d'aventures de despatxos. Bona part del que explica la pel·lícula és pura ficció inventada per Paesa, que es va dedicar a llançar pots de fum i missatges molt confusos que desvirtuaven qualsevol acostament a la veritat. El soroll mediàtic que va acompanyar el cas va ser brutal, però si ho compares ara, moltes coses que es publicaven no tenien res a veure amb la realitat. Nosaltres volíem fer una pel·lícula que tingués molt a veure amb la ficció que s'havia creat entorn a les figures de Roldán i Paesa.
Per què cita ‘El tercer hombre' i el personatge d'Orson Welles, parlant del film?
Deia, des de dalt la roda de fira, que si les persones que veuen fossin formiguetes, què importaria si una deixa de caminar. Jo crec que la pel·lícula parla de gent que no està al codi del ciutadà normal, amb una moral distinta, que pot moure 1.500 milions per tres països diferents i fer-los desaparèixer. Jo no pertanyo a aquest món i probablement tindria massa escrúpols per fer una cosa així.
Va acabar la pel·lícula amb més interrogants que al principi?
No, amb els mateixos interrogants, amb la mateixa pregunta: per què no para de repetir-se el problema, que segurament no ve dels noranta sinó de molt més enrere, és gairebé endèmic. Amb la crisi només s'ha aguditzat.
