Cultura

“M'agrada la sensualitat del paper, que pots tocar”

Els escriptors han de competir amb esportistes, polítics, cuiners... estan ofegats en la massa

El van fer membre de l'Académie Goncourt per la seva influència en el món literari francès, i des del 2014 aquest periodista cultural presideix aquesta institució, a banda de publicar diversos llibres, entre novel·la i assaig, el darrer dels quals Au secours! Les mots m'ont mangé, Allary Editions, 2016. Aquests dies estava de visita a Barcelona, on va presentar l'espectacle Souvenirs d'un gratteur de têtes dilluns al Teatre Romea, amb motiu de la celebració dels 75 anys de la llibreria Jaimes de Barcelona.

A Catalunya cada vegada es parla menys de literatura als mitjans de comunicació. Quina és la situació a França?
Més aviat privilegiada, perquè tenim una emissió exclusivament de llibres que es diu La grande Librairie. S'emet en una petita cadena, TV5 Monde, però a una bona hora. A banda també es parla de llibres a les emissions de gran públic. Ara, cal saber què s'entén per llibre. Els responsables de les televisions públiques diran que mai s'havia parlat tant de llibres, però es refereixen a llibres de comunicació econòmica, política, social, esportiva, lúdica, etc., però això no es pot considerar literatura.
També es retalla en cultura?
Existeix una veritable voluntat política perquè la cultura estigui present als mitjans. L'emissora France Culture duu a terme una bona feina. També hi ha ràdios privades, Europe 1, RTL, que dediquen força espai als llibres. Sens dubte, la ràdio és més important avui dia pel que fa a la informació literària. La situació és menys brillant que fa trenta anys, però és millor que als països veïns.
I la creació literària, com ha evolucionat en aquests anys?
Ara ja no existeixen moviments literaris ni grups: els escriptors són individualistes i publiquen cadascun pel seu costat. Ara només es troben en els salons i fires, però no existeix, com fa trenta o cinquanta anys, una autèntica vida literària al voltant de la literatura, la poesia i la novel·la. Per contra, la vida intel·lectual continua ben viva, i això és una especificitat francesa. Els intel·lectuals es comprometen en la vida política, fan de corresponsals de guerra, intervenen en el debat públic... Després de la guerra gairebé tots eren de dretes, després van passar a ser d'esquerres, i ara són més aviat de dretes.
Quin paper juguen?
Juguen un paper d'animació, de reflexió i de controvèrsia força interessant. Moltes revistes posen a la portada Bernard Henri Levy, Regis Debray, Alain Finkielkraut, Michel Onfray... que són independents i fan sentir la seva veu peculiar. Després de la guerra hi havia escriptors majors que dominaven el panorama, com Camus, Sartre, Malraux o Mauriac. Avui són més aviat filòsofs i participen sovint a les emissions televisives, de vegades massa i tot!
Vostè ha dirigit una de les emissions televisives més mítiques en el món de la literatura, ‘Apostrophes', del 1974 al 1990. Quin és el secret de l'èxit?
No hi ha secret. Va ser la confluència afortunada d'un moment de la televisió, de la literatura i del periodisme. La televisió encara no estava sota l'imperi de l'audímetre i tenia més llibertat; la literatura tenia grans escriptors, ara tots morts, Nabokov, Yourcenar, Duras, George Simenon, Jorge Semprún..., i també era un moment en què la societat francesa escoltava els escriptors; avui els escriptors tenen la competència d'esportistes, polítics, cuiners... estan ofegats en la massa. Abans gaudien d'un prestigi que avui han perdut.
A l'espectacle del Romea va parlar de la seva experiència com a entrevistador. Quin és l'autor que més l'ha corprès?
El que més em va impressionar va ser Aleksandr Soljenitsin. Vaig fer quatre emissions amb ell i el vaig seguir en el seu itinerari a l'exili. Davant seu tenies la sensació d'estar al davant d'un personatge rellevant de la història, una persona que va contribuir a la caiguda del comunisme. Recordo que li vaig preguntar el 1983, sis anys abans la caiguda del mur de Berlín, quan estava als Estats Units, si creia que tornaria al seu país, i em va respondre: “Tinc la certesa que un dia tornaré a Rússia.” Aleshores molta gent va pensar: “Pobre vell, es fa il·lusions!”, i sis anys després la Història li va donar la raó.
Què llegeix Bernard Pivot ara?
He acabat Lettre au Dernier Grand Pingouin, de Jean-Luc Porquet. És un llibre formidable i alhora terrible, perquè tracta de la nostra relació amb els animals i fa un repàs de la situació actual de la natura, de la terra i del mar, que és realment alarmant. Està escrit amb humor i poesia. L'autor és un periodista del Canard Enchainé.
Llegeix en paper o digital?
En paper! He llegit en digital també, però m'agrada la sensualitat del paper que pots tocar, un llibre el doblegues, mires la coberta, prens notes... No passaria mai a la tauleta!
Deu tenir una gran llibreria a casa...
Tinc una casa de camp i no em falta espai, però no guardo tots els llibres. Cada any una trentena, no més!
I d'autors catalans?
Barcelona, per mi, és La ciutat dels prodigis, d'Eduardo Mendoza. És una novel·la que em va marcar molt quan la vaig llegir, i vaig convidar l'autor a l'emissió... És un llibre extraordinari.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Carme Riera, distingida amb el Premi Atlàntida 2019

Barcelona
CARLES SANTAMARIA
GUIONISTA DE L’ADAPTACIÓ AL CÒMIC DE LA NOVEL·LA DE SÀNCHEZ PIÑOL ‘VICTUS’

“El 1714, el conflicte era una successió, no la secessió, com ara”

Barcelona

Cobla, corda i... tossuderia

girona
Mirador

Romàntica, moderna i pop

Princeses i heroïnes

Barcelona

La Nit Més In, premi Impulsa Cultura

barcelona

El Bonmatí, per a Ribas

Girona

Posseïts per l’art

BARCELONA
Crítica
cinema

La vida a Montfermeil