“M'agrada la sensualitat del paper, que pots tocar”

Més aviat privilegiada, perquè tenim una emissió exclusivament de llibres que es diu La grande Librairie. S'emet en una petita cadena, TV5 Monde, però a una bona hora. A banda també es parla de llibres a les emissions de gran públic. Ara, cal saber què s'entén per llibre. Els responsables de les televisions públiques diran que mai s'havia parlat tant de llibres, però es refereixen a llibres de comunicació econòmica, política, social, esportiva, lúdica, etc., però això no es pot considerar literatura.

Existeix una veritable voluntat política perquè la cultura estigui present als mitjans. L'emissora France Culture duu a terme una bona feina. També hi ha ràdios privades, Europe 1, RTL, que dediquen força espai als llibres. Sens dubte, la ràdio és més important avui dia pel que fa a la informació literària. La situació és menys brillant que fa trenta anys, però és millor que als països veïns.

Ara ja no existeixen moviments literaris ni grups: els escriptors són individualistes i publiquen cadascun pel seu costat. Ara només es troben en els salons i fires, però no existeix, com fa trenta o cinquanta anys, una autèntica vida literària al voltant de la literatura, la poesia i la novel·la. Per contra, la vida intel·lectual continua ben viva, i això és una especificitat francesa. Els intel·lectuals es comprometen en la vida política, fan de corresponsals de guerra, intervenen en el debat públic... Després de la guerra gairebé tots eren de dretes, després van passar a ser d'esquerres, i ara són més aviat de dretes.

Juguen un paper d'animació, de reflexió i de controvèrsia força interessant. Moltes revistes posen a la portada Bernard Henri Levy, Regis Debray, Alain Finkielkraut, Michel Onfray... que són independents i fan sentir la seva veu peculiar. Després de la guerra hi havia escriptors majors que dominaven el panorama, com Camus, Sartre, Malraux o Mauriac. Avui són més aviat filòsofs i participen sovint a les emissions televisives, de vegades massa i tot!

No hi ha secret. Va ser la confluència afortunada d'un moment de la televisió, de la literatura i del periodisme. La televisió encara no estava sota l'imperi de l'audímetre i tenia més llibertat; la literatura tenia grans escriptors, ara tots morts, Nabokov, Yourcenar, Duras, George Simenon, Jorge Semprún..., i també era un moment en què la societat francesa escoltava els escriptors; avui els escriptors tenen la competència d'esportistes, polítics, cuiners... estan ofegats en la massa. Abans gaudien d'un prestigi que avui han perdut.

El que més em va impressionar va ser Aleksandr Soljenitsin. Vaig fer quatre emissions amb ell i el vaig seguir en el seu itinerari a l'exili. Davant seu tenies la sensació d'estar al davant d'un personatge rellevant de la història, una persona que va contribuir a la caiguda del comunisme. Recordo que li vaig preguntar el 1983, sis anys abans la caiguda del mur de Berlín, quan estava als Estats Units, si creia que tornaria al seu país, i em va respondre: “Tinc la certesa que un dia tornaré a Rússia.” Aleshores molta gent va pensar: “Pobre vell, es fa il·lusions!”, i sis anys després la Història li va donar la raó.

He acabat Lettre au Dernier Grand Pingouin, de Jean-Luc Porquet. És un llibre formidable i alhora terrible, perquè tracta de la nostra relació amb els animals i fa un repàs de la situació actual de la natura, de la terra i del mar, que és realment alarmant. Està escrit amb humor i poesia. L'autor és un periodista del Canard Enchainé.

En paper! He llegit en digital també, però m'agrada la sensualitat del paper que pots tocar, un llibre el doblegues, mires la coberta, prens notes... No passaria mai a la tauleta!

Tinc una casa de camp i no em falta espai, però no guardo tots els llibres. Cada any una trentena, no més!

Barcelona, per mi, és La ciutat dels prodigis, d'Eduardo Mendoza. És una novel·la que em va marcar molt quan la vaig llegir, i vaig convidar l'autor a l'emissió... És un llibre extraordinari.