“Actuar és connectar amb l'ésser humà”

No gaires. És una pel·lícula que, com a espectador, et permet agafar la versió que més t'agradi. Tracta de molts temes i també pots escollir quin vols. Per a mi, el que resumeix la pel·lícula és l'escena en què el meu personatge i el d'Emma Suárez es posen a ballar. Els vincles afectius van molt més lluny de qualsevol convenció que existeixi. Al final, si una dona i un noi, després d'anys d'arrossegar carències emocionals, es troben i es donen un amor mutu, què importa si són mare i fill o no?

Sempre he estat propens a fer papers de joves que estan entre el turment i la fragilitat.

Sí, són personatges amb un caràcter com enfadat, que es veu que han patit alguna ferida al llarg de la seva vida.

El més fàcil de la pel·lícula va ser treballar amb ella. Des del primer moment, hi va haver bona química, tot va ser bastant natural i fluid. L'Emma la conec des del meu primer projecte, Herois, i em va encoratjar fent-me veure que, si el rodatge havia estat tan apassionant, volia dir que m'havia de dedicar a això. Que potser la meva vida havia fet un canvi cap a un lloc desconegut i que hi posés moltes ganes. És la tercera pel·lícula que compartim, però només a La propera pell hem tingut escenes junts.

És una persona encantadora, però en això consisteix la nostra feina, en saber què passa quan estàs rodant i quan no. Tot i que sempre hi ha coses que t'emportes dels personatges, això és una de les parts més apassionants de la meva feina: el rol que estàs rodant es traspassa una mica a la vida real. Treballar amb gent així és com una masterclass diària; n'he après molt, sobretot quan he vist com l'aposta que feien rodant es traspassa a la pel·lícula. Hi havia coses que potser no havia entès i en veure la pel·lícula entens per què era cada cosa.

Era una de les coses que havíem d'aconseguir, entrar en aquest clima hostil, fred, en què la part física dels personatges és més present que la verbal. Vam anar allà una setmana abans de començar el rodatge perquè per a nosaltres era important saber en quin espai passava la pel·lícula, que és com un personatge més. Algú va dir a Sitges que la pel·lícula és molt física, i trobo que té raó, perquè en una ciutat la gent està més acostumada a haver-se d'explicar, a raonar i buscar paraules exactes per fer-se entendre millor, i crec que en un poble va per una altra banda: la gent transita per les emocions d'una manera més tancada, van més per dins. Els personatges estan creats més pel que no diuen que pel que diuen.

Moltes coses. Treballar en una branca artística tan complexa és molt enriquidor. El que m'agrada de l'actuació és que al final és com una classe constant de com és l'ésser humà. Per actuar has de connectar amb l'ésser humà, i això és una cosa molt bonica que et fa aprendre molt. Has d'entendre què està pensant i sentint una persona en determinades circumstàncies. De cada personatge, te n'endús alguna cosa, i moltes vegades no ets conscient del que t'has endut.

Et permet indagar més en aquesta branca artística tan complexa. A través d'enamorar-me d'actuar, m'he acabat enamorant de l'ofici en si. El cinema et permet ser artista des de molts camps diferents: amb la llum, la música, el so, la posada en escena... És molt ric.

Em va ajudar a pensar, a estar segur que aquest ofici podia ser una cosa que estava feta per mi.

Sí, també vaig aprendre dues coses: per una banda, que la fama és efímera i, per l'altra, que és intrínseca a la teva feina i que vas pujant i baixant. M'ha ensenyat que la fama en aquesta feina existeix i que, com menys atenció hi paris, millor.