cultura

“Actuar és connectar amb l'ésser humà”

El noi de Polseres vermelles i Herois s'ha fet gran i ha madurat com a actor. Compartir protagonisme amb intèrprets de la talla d'Emma Suárez i Sergi López no és una tasca fàcil, però Àlex Monner (Barcelona, 1995) supera el repte amb nota a La propera pell, dirigida per Isaki Lacuesta i Isa Campos, que arriba avui als cinemes.

La pel·lícula deixa dubtes sobre la identitat del seu personatge. Com a actor també n'hi va quedar algun?
No gaires. És una pel·lícula que, com a espectador, et permet agafar la versió que més t'agradi. Tracta de molts temes i també pots escollir quin vols. Per a mi, el que resumeix la pel·lícula és l'escena en què el meu personatge i el d'Emma Suárez es posen a ballar. Els vincles afectius van molt més lluny de qualsevol convenció que existeixi. Al final, si una dona i un noi, després d'anys d'arrossegar carències emocionals, es troben i es donen un amor mutu, què importa si són mare i fill o no?
No és el primer cop que interpreta un noi amb carències afectives...
Sempre he estat propens a fer papers de joves que estan entre el turment i la fragilitat.
Jo hi afegiria que són també personatges amb personalitat forta.
Sí, són personatges amb un caràcter com enfadat, que es veu que han patit alguna ferida al llarg de la seva vida.
Com va ser treballar amb Emma Suárez, per a qui havien escrit el paper de mare?
El més fàcil de la pel·lícula va ser treballar amb ella. Des del primer moment, hi va haver bona química, tot va ser bastant natural i fluid. L'Emma la conec des del meu primer projecte, Herois, i em va encoratjar fent-me veure que, si el rodatge havia estat tan apassionant, volia dir que m'havia de dedicar a això. Que potser la meva vida havia fet un canvi cap a un lloc desconegut i que hi posés moltes ganes. És la tercera pel·lícula que compartim, però només a La propera pell hem tingut escenes junts.
Amb Sergi López, si hi havia bona química l'havíeu de dissimular, no? En la ficció teniu mala relació...
És una persona encantadora, però en això consisteix la nostra feina, en saber què passa quan estàs rodant i quan no. Tot i que sempre hi ha coses que t'emportes dels personatges, això és una de les parts més apassionants de la meva feina: el rol que estàs rodant es traspassa una mica a la vida real. Treballar amb gent així és com una masterclass diària; n'he après molt, sobretot quan he vist com l'aposta que feien rodant es traspassa a la pel·lícula. Hi havia coses que potser no havia entès i en veure la pel·lícula entens per què era cada cosa.
Vau rodar en un ambient fred, desolat, que marca el to del film.
Era una de les coses que havíem d'aconseguir, entrar en aquest clima hostil, fred, en què la part física dels personatges és més present que la verbal. Vam anar allà una setmana abans de començar el rodatge perquè per a nosaltres era important saber en quin espai passava la pel·lícula, que és com un personatge més. Algú va dir a Sitges que la pel·lícula és molt física, i trobo que té raó, perquè en una ciutat la gent està més acostumada a haver-se d'explicar, a raonar i buscar paraules exactes per fer-se entendre millor, i crec que en un poble va per una altra banda: la gent transita per les emocions d'una manera més tancada, van més per dins. Els personatges estan creats més pel que no diuen que pel que diuen.
Què li agrada més d'actuar?
Moltes coses. Treballar en una branca artística tan complexa és molt enriquidor. El que m'agrada de l'actuació és que al final és com una classe constant de com és l'ésser humà. Per actuar has de connectar amb l'ésser humà, i això és una cosa molt bonica que et fa aprendre molt. Has d'entendre què està pensant i sentint una persona en determinades circumstàncies. De cada personatge, te n'endús alguna cosa, i moltes vegades no ets conscient del que t'has endut.
Ha estat estudiant cinema a Nova York. Què pot aportar dirigir?
Et permet indagar més en aquesta branca artística tan complexa. A través d'enamorar-me d'actuar, m'he acabat enamorant de l'ofici en si. El cinema et permet ser artista des de molts camps diferents: amb la llum, la música, el so, la posada en escena... És molt ric.
Com va canviar la seva vida ‘Polseres vermelles'?
Em va ajudar a pensar, a estar segur que aquest ofici podia ser una cosa que estava feta per mi.
També li va ensenyar què representa la fama?
Sí, també vaig aprendre dues coses: per una banda, que la fama és efímera i, per l'altra, que és intrínseca a la teva feina i que vas pujant i baixant. M'ha ensenyat que la fama en aquesta feina existeix i que, com menys atenció hi paris, millor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Mario, Llull i el manuscrit Voynich

Liliana Torres
Directora de cinema

“Les mamíferes no tenim l’instint de ser mares”

Barcelona
Crítica

Les tres vides d’una cantant llegendària

ARTS EN VIU

Una funambulista creuarà la plaça Margarida Xirgu per inaugurar el Circ d’Ara Mateix

BARCELONA

Cines que no són ‘només un cinema’

Barcelona

El cinema comercial no remunta

Barcelona

El cinema (d'autor) es fa veure

Barcelona / Los Angeles
Cinema

Belén Rueda i J.A. Bayona animen la recta final del BCN Film Fest

Barcelona
‘thriller’

Un altre líder suec pacifista amb un final tràgic