Art per exorcitzar l'horror

Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, Henri Matisse va voler allistar-se tant sí com no per defensar els aliats contra els alemanys. Però el pintor ja tenia 45 anys i no li ho van permetre. L'escultor Henri Laurens tampoc va combatre perquè li havien tallat una cama, malgrat ser jove. En el cosmopolita París, altres artistes d'avantguarda no estaven cridats a files per no ser francesos, com és el cas de Pablo Picasso i Juan Gris (també hi havia una pintora, María Blanchard), el mexicà Diego Rivera, l'italià Gino Severini o el lituà Jacques Lipchitz. En canvi, Georges Braque –l'altre inventor del cubisme amb Picasso– i Fernand Léger, sí que van combatre en el conflicte. Un nodrit grup d'artistes d'avantguarda van quedar reclosos en un París cada cop més trist, ofegat i buit d'homes joves que havien estat mobilitzats, mentre a poc més d'un centenar de quilòmetres hi havia l'epicentre de la primera gran tragèdia del segle XX, amb xifres esfereïdores de morts i ferits.

Què feien els artistes no mobilitzats a París durant aquells quatre foscos anys, del 1914 al 1918? Aquest és el tema central de l'exposició Cubisme i guerra. El cristall dins la flama, que a partir d'avui es pot veure al Museu Picasso. La mostra, comissariada per l'historiador de l'art britànic Christopher Green, ha portat a Barcelona una seixantena d'obres, entre pintures, escultures i dibuixos, que il·lustren el bo i millor de la producció artística moderna en el París que va del 1913 al 1919.

El recorregut de la mostra, farcit d'obres mestres de museus com ara el MOMA de Nova York, el Centre Pompidou de París, la Tate de Londres o l'Stedelijk d'Amsterdam, té un regust agredolç perquè “tota l'estona existeix un contrast entre un ordre estructurat de gran bellesa i l'horror de la guerra”, explica Green. A més, estem parlant d'una bellesa “estructurada i ordenada”, ja que una gran part de les obres incloses en la mostra són cubistes. “Com és possible que aquests artistes produïssin obres tan belles en un moment com aquell? S'ha dit que potser era una mena d'escapisme, de refugi, però jo crec que es tractava més aviat d'una mena de rebuig contra la guerra”, hi afegeix Green.

Mantenir l'esperit

No era, però, un activisme pacifista, com l'entendríem avui dia, entre altres coses perquè en aquella època el fet d'actuar contra la guerra podia tenir conseqüències com la presó o la pena de mort. Així que en l'acció de pintar, dibuixar o esculpir sense parar els artistes van trobar una forma de “mantenir l'esperit del moviment cubista”, en un moment d'aturada tan fort.

L'exposició té una estructura cronològica molt senzilla, ja que cada àmbit correspon a un any i permet veure com evolucionen a través del temps cadascun dels artistes. Picasso, per descomptat, hi té un protagonisme especial, amb interessants diàlegs amb Matisse, que tot i no ser cubista, experimenta amb noves formes d'estructurar l'espai i col·locar els objectes en obres com ara Flors i ceràmica (1913).

El cubisme, a més, és un moviment que es va interessar sobretot per temàtiques d'interior, com la natura morta. Això anava de perles als artistes reclosos als seus estudis parisencs, en una ciutat on a les 10 de la nit s'apagaven els fanals per culpa de la guerra. El madrileny Juan Gris experimenta amb el joc entre l'interior i l'exterior del seu apartament “en la natura morta més ambiciosa que va pintar mai”, la magnífica, colorista i nocturna Natura morta davant d'una finestra oberta, plaça Ravignon (1915), provinent del Museu d'Art de Filadèlfia.

A més d'obres mestres cubistes com la picassiana Natura morta amb fruitera i copa (1914-1915), del Museu Columbus d'Ohio, l'exposició permet veure algunes de les obres menys conegudes del mexicà Diego Rivera, famós per les seves pintures murals. Però Rivera també va ser cubista en el París de la guerra, amb obres de gran qualitat, com una maternitat, del 1916, que mostra a la seva esposa d'aleshores donant el pit al fill de la parella, el petit Diego, que va morir poc després.

En aquell París convuls, on als diaris i revistes no paraven de publicar-se fotos del front (presents també a la mostra), també hi havia personatges aglutinadors com Léonce Rosenberg, que el 1914 havia començat a col·leccionar obres de Picasso i que durant la guerra donava un ajut econòmic regular als artistes més pobres, com eren Gris, Rivera i Severini. Picasso va fer un molt bon retrat de Rosenberg, en un dibuix en què el pintor ja comença el seu retorn al classicisme

Picasso va ser l'artista del grup que va tenir l'ocasió, el 1917, d'escapar-se de París durant els anys de la guerra, gràcies a l'encàrrec dels Ballets Russos de fer els decorats de l'espectacle Parade. Passa per Roma, on pinta una gran tela, Arlequí i dona amb collaret (1917) i també s'està uns mesos a Barcelona, raó per la qual s'ha inclòs en la mostra El passeig de Colom. De Léger i Braque, que sí van estar al front, també hi ha obres, com ara uns dibuixos fets al front de Léger o un quadre, ple d'energia, que el mateix pintor va pintar a l'hospital.