El desig es pot palpar

Històricament parlant, després de les crisis acostumen a venir les revolucions. El segle XVIII va estar marcat pel desig de revolució i transformació d'una societat patriarcal en què, entre altres coses, ningú s'havia plantejat el paper de la dona més enllà que com a mare i en què l'Església marcava l'estil de vida, guiant les persones en el que havia de ser la correcta moral religiosa.

Entre tant d'ordre establert van aparèixer un seguit d'intel·lectuals trencadors que van imaginar utopies on les societats vivien sense organització jeràrquica. Autors com Fourier o Ledoux van proposar espais regits únicament per les passions humanes, que mai van arribar a fer-se realitat.

Dos segles més tard, a la dècada de 1960, el moviment hippie va començar a lluitar per l'alliberació del sexe i la separació de la procreació i el plaer, en el mateix moment en què la revista Playboy publicava mensualment la dona com a objecte i naixia el cinema pornogràfic. Començava la revolució sexual.

D'aquestes dues revolucions neix la idea de 1.000 m² de desig. Arquitectura i sexualitat, comissariada per Rosa Ferré i Adelaïde de Caters, que vol donar visibilitat a més de 250 projectes que subverteixen la idea establerta del sexe i el desig des del segle XVIII fins a l'actualitat i mostra quins són els mecanismes dels espais privats i públics concebuts per al sexe. “No es pot explicar la contemporaneïtat, les persones, les societats i la seva organització sense parlar de sexe”, explica Vicenç Villatoro, director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), en justificació de l'exposició dins la programació del museu. L'exposició, que s'organitza en tres grans blocs, converteix utopies en realitat, transforma relats literaris en parets i catifes palpables i mostra espais en què començava la idea del desig.

A través de maquetes i plans, el Falansteri de Fourier es converteix en una màquina d'erotització social, i l'espai en forma de pit Sexe, volts, escultures que ballen i perfum, de Nicolas Schöffer integra l'espectador en un joc de colors, textures, llums i olors. “Al segle XVIII es crea la intimitat i al segle XX aquesta intimitat es visualitza”, expliquen les comissàries. I així ho han mostrat mitjançant relats literaris, gravats, fotografies, vídeos i espais cibernètics que són utilitzats com a refugis llibertins i que posen de manifest com l'arquitectura configura la sexualitat.