‘Gènesi', l'oda a la Terra de Salgado

La mateixa imatge que obre l'exposició defineix a grans trets tot el projecte Gènesi amb què el brasiler Sebastião Salgado (1944, Aimorés, Minas Gerais) ha documentat l'esplendor de la natura arreu del món. Un impressionant iceberg que va fotografiar accidentalment en una de les seves expedicions –trenta-dues durant els vuit anys que hi ha destinat per portar-lo a terme–, concretament entre l'illa Paulet i les illes Shetland del Sud, al bell mig de la península Antàrtica. Una autèntica escultura de glaç modelada capritxosament per l'erosió eòlica, el moviment constant de l'oceà i, és clar, amb l'ajut del canvi climàtic que tant està alterant el planeta. És a dir, la majestuositat i la fragilitat, captades a través de l'ull i la càmera d'aquest reconegut fotògraf, reflectides ara en el mosaic d'imatges que reuneix el CaixaForum Girona en una exposició que es va inaugurar ahir i que es podrà veure fins al 5 de març del 2017.

Sabedor del poder d'embalsamar el temps que té la fotografia, Sebastião Salgado es va llançar l'any 2004 a recórrer alguns dels llocs més remots i verges de la Terra per completar aquest ambiciós projecte que porta per nom Gènesi. Si en els seus anteriors treballs Treballadors i Èxodes va plasmar la condició humana i va evidenciar les desigualtats del món actual mitjançant el seu personal llenguatge plàstic, on la bellesa estètica sempre té cabuda malgrat la temàtica que aborda, en aquesta ocasió el focus se situa en el paisatge i la naturalesa –també en alguna de les comunitats que hi viuen en harmonia– “per convidar l'espectador a interrogar-se sobre l'estil de vida que porta i l'impacte que té en els recursos naturals del planeta”, tal com remarca Miguel González Navarro, representant de Salgado a l'Estat i director de l'agència de fotografia Contacto.

El centenar de fotos exposades –sota el comissariat de Lélia Wanick Salgado– són tan sols un petit compendi dels paisatges terrestres i marítims, ecosistemes i comunitats humanes que encara s'han mantingut intactes; llocs que junts concentren en total el 46% de la superfície inalterada de la Terra.

La mostra s'estructura en cinc apartats, cadascun dels quals representa una extensa regió amb diversos ecosistemes i col·lectius humans: Els confins del sud (Geòrgia del Sud, les illes Malvines, l'arxipèlag de Diego Ramírez i les illes Sandwich), Santuaris (les Galápagos, Indonèsia, Papua Nova Guinea, Madagascar i Sumatra), Àfrica (el delta d'Okavango, el parc de Virunga a la triple frontera entre el Congo, Ruanda i Uganda, el desert de Kalahari, les àrees meridionals d'Etiòpia i els deserts d'Algèria i Líbia), Les terres del nord (paisatges d'Alaska i de l'altiplà de Colorado als Estats Units, el parc nacional de Kluane a la Terra de Baffin al Canadà i les regions septentrionals de Rússia, el nord de Sibèria i la península de Kamtxatka), L'Amazònia i el Pantanal (des dels parcs nacionals de Canaima a Xingu, passant pels rius Negro i Solimões a Manaus, i el Pantanal, la zona humida més gran del món, a cavall entre el Brasil, Bolívia i el Paraguai).

Només una figura de la seva talla podria completar una aventura gràfica d'aquesta magnitud. També pel pressupost que deu haver mogut ateses les característiques dels viatges i la gent que l'acompanya a cada expedició. Però, més enllà de la producció, aquí queda el testimoni de la seva obra. Imatges en blanc i negre que atrapen l'ànima. Èpiques, que juguen amb la llum i el dramatisme que ofereixen els clarobscurs. I, sobretot, allunyades de les convencions del gènere paisatgístic, on el color predomina i marca els cànons.

“Impactant i espectacular són els dos adjectius que més sentirem aquests dies”, comenta la directora del CaixaForum Girona, Rosa Gil. I els primers espectadors, ahir, en van ser testimonis.