Mitjans, fúria i la Casa Blanca
Als anys 90, en la informació política “l'entreteniment va posar-se al davant de les notícies”
L'agost del 2015, Donald Trump va expulsar d'una roda de premsa el periodista d'Univisión Jorge Ramos. A tocar de Ramos, una estrella llatina amb milions d'espectadors s'asseia William Finnegan, que acabaria escrivint un perfil seu per a The New Yorker, on treballa fa més de 30 anys. Moltes coses han passat en els 14 mesos transcorreguts des d'aquell episodi insòlit. Per exemple, que Finnegan ha guanyat el Pulitzer per les seves memòries surferes, Años salvajes (Libros del Asteroide). I que Trump, contra tot pronòstic, ha derrotat 16 precandidats republicans i és qui disputarà la presidència a Hillary Clinton en les eleccions del 8 de novembre.
Finnegan va fer dilluns al CCCB un mea culpa que també és col·lectiu. Quan es va produir aquell desconcertant episodi, va admetre que encara no es prenia seriosament com a aspirant a la Casa Blanca el que sempre havia estat considerat, també per The New Yorker, “un pallasso de Nova York”. “La premsa no va fer-li un seguiment seriós, i va començar tard a investigar els seus fraus”. Ara, quan li treuen draps bruts, el multimilionari es limita a negar-ho tot i a parlar de conspiracions. L'expulsió de Ramos n'exemplifica el modus operandi. “Se salta totes les normes. Un cop va dir que podria disparar algú a la cinquena Avinguda i no perdria suports”. Com és possible que hi hagi desenes de milions de persones disposades a combregar amb tanta animalada? Finnegan ho atribueix, en part, també, als mitjans: amb la irrupció de Fox News, als anys 90, en la informació política “l'entreteniment va posar-se al davant de les notícies”, les opinions per davant dels fets. I “s'han creat bombolles mediàtiques en què es defensen coses com que el canvi climàtic no existeix” i en què s'alienen audiències massives, explica. Aquesta degradació mediàtica, combinada amb “una enorme bossa de classe treballadora blanca enfurismada” i distanciada del Partit Demòcrata, configura la tempesta perfecta de la qual emergeix el Trump candidat, que, forjat en reality shows, “coneix l'audiència”, diu Finnegan. “El que no vaig detectar és que podria captar tota aquesta fúria”. Però ho ha fet. El premi Pulitzer confia que Trump no guanyi, però no les té totes perquè hi ha vot que no aflora en les enquestes. “Ningú s'esperava el Brexit”, recorda. Però, encara que perdi, el caldo de cultiu que l'ha fet possible, aquest còctel d'ira antistablishment i xenofòbia atiat per mitjans que han substituït fets per opinions, no desapareixerà. Esperarà algú altre “més intel·ligent i controlat”, un candidat, alerta Finnegan, que potser sí que guanyarà.