Cultura

Casas en la intimitat

La Fundació Rocamora exposa un conjunt de retrats que el geni modernista va fer als seus familiars, entre els quals, el col·leccionista tèxtil Manuel Rocamora

Visitar el palauet de Rocamora del barri del Putxet és entrar de ple en la Barcelona modernista

“Casas era d'una senzillesa extraordinària, parlava poques vegades de pintura i mai li vaig sentir dir res dolent de ningú, ni criticar cap pintor.” El col·leccionista i mecenes Manuel Rocamora (Barcelona, 1892-1976) començava així l'article que va publicar el 1969 en un especial que la revista Destino va dedicar a l'artista Ramon Casas. D'anècdotes sobre la seva bona vida i els seus mals vicis, les que vulguin i més. I una frase final que diu molt de qui va ser: “El pintor que mai va saber què era la vanitat.” Rocamora i Casas havien estat bons amics. D'estirp burgesa, tots dos havien viscut, cadascú a la seva manera, als marges de les convencions socials amb una naturalitat corprenedora per l'època. Però és que, a més, el destí els va unir amb un llaç de parentesc: una neboda de l'artista, Catalina Nieto Casas, es va casar amb un germà d'en Manuel, l'Antonio.

Quan Manuel Rocamora va morir, la seva casa, un preciós palauet del barri del Putxet, era una fidel estampa del que havia estat la seva follia col·leccionista. Excepte els seus fons d'indumentària, que havia donat en vida, molts anys abans, a la ciutat de Barcelona, i que van ser l'origen del museu del Palau del Marquès de Llió del carrer Montcada, la resta de col·leccions que havia anat creant omplien sense mesura totes les estances de la mansió. Feina van tenir els seus hereus per posar-hi una mica d'ordre, no per caprici, sinó perquè el testament deixava molt clar per a què havien de servir les seves propietats: per impulsar una fundació cultural privada.

El 2000, la casa on havia viscut Rocamora durant quatre dècades va quedar preparada per a les visites. Poca gent sap que es pot visitar, i és una veritable llàstima, perquè fer-ho et transporta molt autènticament a la Barcelona del modernisme i de les seves criatures més singulars, amb les quals Rocamora, tot i ser dues o tres dècades més jove, va mantenir forts vincles. Quin personatge, en Rocamora. Quina fal·lera per arreplegar coses amb valor artístic, històric o sentimental. Reclams publicitaris dels segles XVIII i XIX, ceràmica d'Alcora, mascarons de proa que la seva mare i Santiago Rusiñol van desenterrar amb les seves mans en terrenys que compraven a Eivissa i, fins i tot, la maqueta en bronze del monument de Colom. I tantes altres coses que segueixen lluint, ara ben endreçades, a la seva residència del carrer Ballester. Aquests dies, però, en falta una de molt interessant: un mòbil amb quatre gats dissenyat per Picasso per a la mítica taverna on es reunien els inquiets modernistes. L'han hagut de despenjar de l'entrada de la biblioteca perquè ha estat requerida per a un esdeveniment important: l'exposició central de l'Any Casas, que s'obrirà a mitjan mes a Sitges.

I, entre tantes col·leccions, una de pintura catalana de primera: Fortuny, Gimeno, Anglada Camarasa, Martí Alsina, Urgell... I Casas, evidentment, Casas. El seu amic, el seu parent. A la casa s'exposen de manera permanent 25 obres que Rocamora li va comprar o, en alguns casos, va rebre de regal. Però ara, en el marc de l'Any Casas, nou d'aquestes peces s'han tret de les seves parets habituals i s'han traslladat al pis de dalt del palau, on, a més, n'han aparegut una quinzena més, entre dibuixos i pintures, que atresoren a les seves llars diferents membres de la família Rocamora.

Amb aquest conjunt, l'historiador de l'art Josep Casamartina –un altre malalt, com Rocamora, del món del tèxtil, impulsor de la col·lecció Antoni de Montpalau– i el president del patronat de la Fundació Cultural Privada Rocamora, Eduardo Rocamora (besnét de Catalina Nieto Casas), han vestit una exposició que evoca i invoca el Casas més íntim. Un Casas en família, com han anomenat aquesta mostra que es podrà visitar fins al 28 de desembre (atenció a l'horari: de dimarts a dissabte, de deu del matí a dues de la tarda; per entrar a la casa un altre moment i amb visita guiada, cal contactar amb Cases Singulars).

L'estrella de la festa és, lògicament, la Catalina, marquesa de Villamizar per desig d'Alfons XIII, l'única filla de la germana gran de Casas, Montserrat. “Se l'apreciava molt i la va pintar moltíssim”, precisa Casamartina. En la mostra hi ha diversos quadres, de quan era una nena (la millor peça de totes), quan va fer la primera comunió, quan era una joveneta i quan es va casar. I totes aquestes Catalines comparteixen paret amb altres retrats que l'artista va fer a diversos components de la saga, com el de la seva altra germana, Elisa, que va traçar vestida de dol arran de la mort del seu marit. No hi falta, és clar, el retrat que va fer a Manuel Rocamora. El col·leccionista explica en l'article de Destino com va posar per ell a l'estudi del carrer Descartes: “Sense parar de fer córrer el carbonet sobre el paper, va realitzar el meu retrat en una sola sessió. No oblidaré la seva mirada escrutadora mentre dibuixava, sempre amb el broquet a flor de llavi.”

A l'obra d'art l'acompanya molta documentació sucosa de la fundació i un objecte tan especial com és la paleta del pintor. “Quan Casas va morir, Rocamora va anar a visitar la seva vídua, Júlia Peraire, i la va ajudar a fixar uns dibuixos al carbó per evitar que es degradessin. Ella, com a agraïment, li va regalar la paleta i un dibuix de l'actor i director teatral italià Alfredo Sainati [el traductor de L'alegria que passa, de Rusiñol]”, explica Casamartina. El retrat de Sainati també s'ha inclòs en l'exposició perquè broda aquesta bonica història de relacions d'amistat i familiars amb batecs artístics.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Lluís Maria Todó
Escriptor

“El que s’ha fet per protegir el català no ha servit gaire”

El novel·lista i traductor Lluís Maria Todó s’endinsa en el seu darrer treball, Gramàtica dels noms propis (Club Editor) en la memòria familiar, que passa per la botiga de teixits de Can Todó a...

barcelona
 

Natures mortes amb molta vida

Barcelona
 

Escriptors reclamats per actes criminals

Barcelona
 

El despatx d’arquitectura Jordi Bosch Genover reformarà la Casa Pastors

Girona
 

El novembre és el mes de les experiències culturals

Girona
 

Identificats 15.000 lleidatans represaliats pel franquisme

Lleida
 

Julio Antonio tornarà a Móra d’Ebre l’any 2019

MÓRA D’EBRE
 

28.000 visites, a Sant Feliu, a la mostra Thyssen

SANT FELIU DE GUÍXOLS
 

La mostra del Puig i Cadafalch més polifacètic

mataró