Copi, l'artista que parlava amb les rates

La Virreina dedica una exposició a Copi, dibuixant, novel·lista i home de teatre que va anar quatre passes a davant del seu temps. Pel que fa a les seves tires gràfiques, Copi va incorporar nous registres que ara podem trobar en la novel·la gràfica: barrejar inversemblances fantàstiques amb fets quotidians; fer protagonista de les historietes els recursos gràfics del còmic; trencar tabús sexuals, com ara l'amor carnal amb els animals; crítica social; autoparòdia i un coent sentit de l'humor amagat sota un grafisme d'aparença càndida i maldestra. També va enderrocar murs pel que fa a projectar la seva homosexualitat com un fet inherent a la seva personalitat. Vivia amb tanta força i naturalitat el seu sentiment que no calia perdre el temps amb demandes òbvies, ja que la revolució la portava a l'ànima. Tot i així arribaria a militar al Front Homosexuel d'Action Révolutionnaire i participaria en la revolta de Maig del 68. Va ser un dels primers humoristes gràfics que van fer referència a la sida, malaltia de la qual va morir a París l'any 1987.

Copi, de nom oficial Raúl Damonte Botana, havia nascut a Buenos Aires l'any 1939. El seu pare, periodista, i la mare, filla d'una anarquista, no van tenir gaire bona sintonia amb el règim peronista, fet que els va fer marxar del país. Primer a Montevideo i després a París. La influència francesa serà definitiva per a Copi, que després d'una tornada al seu país en caure del poder Juan Domingo Perón, s'instal·laria definitivament a França l'any 1962, i combinaria l'activitat teatral amb la publicació de tires de premsa. Al llarg de la seva trajectòria publicaria a Le Nouvel Observateur, Libération i Hara Kiri. L'any 1969 va intentar traduir i representar Eva Perón, però la por de les represàlies i la situació política argentina el va fer tirar enrere. El món del peronisme lligat de nou a la seva vida.

Els anys setanta van ser molt intensos per a Copi: participa en l'espectacle de Jérôme Savary Goodbye Mr. Freud i representa el monòleg teatral Loretta Strong. Va ser amb aquest espectacle que el 1978 vaig poder veure'l a Barcelona al mític Saló Diana. Copi va aterrar en una Barcelona molt a la seva mida. La transició política va fer esclatar desitjos de llibertat refrenada fins aleshores. Va ser quan va conèixer el pintor Ocaña, en un moment en què les nits de la Rambla tenien un color especial amb les seves escandaloses performances al carrer. Tot molt Copi. Coneix l'escriptor Biel Mesquida, i Herralde, de la mà d'Anagrama, publica Las viejas travestís y otras infamias. L'editorial barcelonina editaria en espanyol tota la seva obra literària i el còmic Las viejas putas. L'exposició L'hora dels monstres, comissariada per Patricio Pron, reflecteix aquest moment amb les fotos de Jorge Amat que donen testimoni de la representació de Copi al Saló Diana.

La mostra resseguix, amb pàgines originals, l'univers d'animals que adopten posats humans, però allunyats de la mitologia Disney. Cargols, pollastres i rates –un dels animals mitificats per l'autor– deixen com un drap brut l'univers humà. L'esperit crític de Copi s'aferma en mostrar que la seva sàtira no perdona ningú. Fins i tot ell mateix i el que representa rep de tant en tant una bona cleca. Les obres evidencien, com va dir Patricio Pron, que estem davant “un gran dibuixant, tot i que en un moment donat se'l va titllar de força dolent”. El dibuix de Copi és intel·ligent, d'una intel·ligència que sap utilitzar un determinat grafisme escaient a les necessitats del discurs i de l'univers que representa. La visita a l'exposició pot anar acompanyada d'un tomb, també a La Virreina, per Jardins de Cooperació, que mostra la trajectòria del combatent de la imatge Alexandre Kluge. Però és millor no fer barreges. Kluge es mereix, com Copi, una visita en exclusiva.