Cultura

Exposició al Tinglado de Tarragona

david castillo

La fugacitat en la llum

Pey treballa amb formats d'impacte invasiu gran

La fotògrafa Vanessa Pey (Tarragona, 1973) acaba de fer una intervenció, La notte scolpita, al Tinglado de Tarragona amb la idea, tal com ens explica, d'interrelacionar els espais públics amb l'art, de tal manera que, sortint dels espais especialitzats, com els museus i les galeries, formi part del paisatge urbà i tingui un impacte més directe en la quotidianitat de la ciutat. Per tant, la intervenció havia de tenir un suport arquitectònic. Buscant espais, Pey, amb Jordi Abelló, van trobar al Tinglado 4 el que porta El Teler de la Llum de l'Ajuntament de Tarragona, un escenari perfecte, per la ubicació, per les grans finestres de cara al mar, perquè és un edifici vinculat a l'art i també perquè als tinglados 1 i 2 té lloc el Festival Internacional de Fotografia SCAN, dins del qual s'emmarca la intervenció.

Amb un llarg currículum, nacional i internacional, que s'inicia a mitjans de la dècada dels noranta, Pey ha participat en prop de cinquanta exposicions, que mantenen una relació directa amb les peces d'aquesta nova exposició: “Sempre he treballat amb imatges de gran format i, de fet, és el segon cop que trec les meves fotos de la sala d'exposició. Fa uns anys vam penjar fotos enormes enmig de la plaça de la Virreina de Barcelona en el marc del programa Triangles d'Art a les places. Per tant, aquesta idea que les imatges t'envaeixin i formin part de tu sempre m'ha interessat força i l'he pogut desenvolupar. De totes maneres, és la primera vegada que exposo les imatges en vinil, que és un suport temporal, i no en paper fotogràfic. Això m'ha semblat que podria representar la fugacitat de l'impacte de les imatges en la memòria dels nostres dies. Tot passa tan ràpid que fins i tot l'art esdevé efímer.”

Les peces adquireixen una dimensió espectacular en aquest marc entre la zona industrial del moll i el mar, un àmbit que Vanessa Pey defineix a la perfecció: “Sempre intento que les imatges expressin les nostres contradiccions internes. En aquest cas, m'ha fet gràcia que la contradicció també hi sigui entre el continent i el contingut. He jugat amb la paradoxa de situar unes imatges que no deixen de ser una introspecció, tot i utilitzar simbòlicament paisatges i arquitectures, en el marc més públic, lluminós i diàfan possible. Per altra banda, m'agrada que les imatges vagin cap a l'observador i s'apoderin d'ell. Per això sempre he treballat amb grans formats que permetin que les imatges tinguin un impacte invasiu. Trobar-les pel carrer és una fórmula perfecta per aconseguir aquest objectiu. A més a més, poder sortir del marc en què normalment trobes l'art et permet oferir una visualització diferent que, fins i tot, canvia segons la llum del dia.”

Pey té clar que l'art ha de formar part del paisatge urbà, que s'hi ha d'integrar causant l'efecte de ser grans finestres que des de l'exterior mostrin un paisatge interior, “així s'interrelacionen els dos mons, buscant el trencament entre les fronteres interiors i exteriors que tots tenim”. Reconeix que ha estat una gran oportunitat per assajar aquest format diferent, que interrelaciona imatges en un espai urbà en transformació. El paisatge deteriorat dels vells ports al centre de les ciutats és ara un aparador de creativitat i de llum.

Títol
Text


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.