cultura

‘domus artis'

maria palau

Art i vida en una granja

L'espai de treball d'Octavi Intente està amarat del surrealisme que traspua la seva pròpia obra

“Aquí tot canvia i alhora no canvia res”

La majoria d'artistes somien tenir un gran estudi a Nova York, París o Londres, és a dir, es desviuen per ser als centres del món de l'art i exhibir-se amb grandiloqüència. Octavi Intente, de 57 anys, reconeix que si li posessin la mel a la boca difícilment li faria un lleig. Però alhora té seriosos dubtes que es pogués adaptar en aquests hàbitats artístics situats en la primera línia del front. El seu espai vital i creatiu és tot el contrari: un antic galliner. Ell mateix se'l va adaptar a les seves necessitats. Fins on va poder, és clar: a l'hivern hi fa un fred que pela i a l'estiu la calor voreja l'insuportable. Està situat als afores de Terrassa, a tocar de la falda de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, en un paratge estrany enmig de descampats, un polígon industrial i una carretera que, malgrat ferir el paisatge, interfereix poc el silenci. Intente viu i crea a la perifèria de la perifèria. Un contramón enfront la gran ciutat i els focus de poder. Aquest lloc, eternament afectat per la construcció del quart cinturó, està fet per ell i pel seu art.

El lloc es coneix com La Granja i és propietat d'una família, els Aurell, que efectivament fa un munt d'anys s'havien dedicat a la cria de porcs i pollastres. Quan van tancar el negoci, van reconvertir algunes naus en mitja dotzena d'apartaments de lloguer. A la família hi havia un artista, Mitus Aurell, que va participar activament en la reforma dels barracons i va deixar les petjades de la seva imaginació desbordant en mil i un detalls. Aurell era tot un personatge. Va morir fa tres anys. Amb Intente, un altre tros de personatge, van compartir una gran amistat. Com a bon surrealista, Intente només creu en l'atzar. I l'atzar el va portar a La Granja deu fer cosa de vint anys, després de deambular per estudis dels quals n'acabava fins als nassos, sobretot quan va provar sort a Barcelona. “En principi era una solució provisional, no era el meu pla definitiu. No n'he marxat perquè és un lloc exclusiu, una opció econòmica i perquè aquí sempre tinc la sensació que fa poc que hi sóc. No se'm gasta. Sempre em sorprèn. I m'ha obligat a crear de manera diferent. Les idees d'un artista sempre s'adapten a l'espai”, explica.

La Granja és “una bombolla màgica” on el natural i el cultural es fonen i es confonen. Tots els seus residents comparteixen afinitats creatives. Hi ha passat molta gent, en les seves construccions precàries. “Som una comunitat, com una escala horitzontal, però per res del món una comuna o una secta. Aquí tothom viu a casa seva i va al seu rotllo”, matisa Intente, que ja és el més veterà de tots.

És difícil distingir on comença i on acaba el seu espai de treball, contigu, però separat, del seu habitatge. “Prefereixo sortir de casa per anar a treballar. Si ho tingués tot junt estaria sopant i fent retocs del quadre al mateix temps.” Sí que hi ha quatre parets i un sostre que semblen delimitar el taller, però l'opció d'art i la manera de veure el món d'aquest creador toquen moltes altres parcel·les. Toquen la vida mateixa, la dolça monotonia de la rutina diària. El seu jardí o l'hort que comparteixen els veïns del recinte és un museu a l'aire lliure de rampells de creativitat que s'entronquen en la vida quotidiana. Aquí tot es dilueix. L'art i la vida no es distingeixen. A l'hort, Intente hi cultiva des de fa quatre anys una planta que creix sense aigua. Ell no n'és massa, de beure'n, d'aigua, però la seva companya sí, i de les ampolles que consumeix en recicla part del plàstic amb el tap i els dota d'una nova forma de vegetació desbocada. Molt a prop una banda heavy hi cultiva bledes. Tot interactua. Aquesta és la gràcia del lloc. Surrealista, com la seva pròpia obra artística.

L'inquietant es mostra en la natura. I d'aquí beu el projecte artístic d'Intente. D'aquell filferro que ningú veia i que un dia va malferir un gos que perseguia un gat, en fa brotar una escultura. O de les amenaçadores heures, en modela una cabana a força de canyes i branques que ha d'anar substituint perquè es trenquen o es podreixen, fins que hi ha instal·lat unes varetes de ferro que ja veurem el que duren. Tot s'aguanta pels pèls i no hi ha cap garantia de permanència. Fa uns dies, una de les tres immenses moreres del jardí va cedir i va causar grans destrosses. Una bona metàfora del sentit de lloc. Aquí hi regna la fascinació per l'efímer. Tot està condemnat a fer-se malbé. Però res mor, tot es transforma. De l'accident i de l'imprevist, n'afloren sempre coses noves. “Aquí tot canvia i alhora no canvia res.”

De tot això, d'aquest esteticisme de l'ordinari, el modest Intente en diu pensaments, inclús danys col·laterals, però de cap de les maneres obres amb valor artístic. No les ensenya a ningú, però no passen desapercebudes. En tot cas l'important és que aquest concepte de vida aliat amb l'art es manifesta de moltes maneres: sucant el pinzell en un pot de pintura però també carregant cada dia uns vint metres una pedra gegantina des de la riera (que li va esmicolar els graons de l'entrada de casa seva) o anant a buscar llenya al bosc per fer foc o vés a saber quin objecte estrambòtic.

El seu dia comença d'hora (no sempre ha estat així), passeja un gos, dóna menjar a les quatre gallines que queden a La Granja i entra cap a les deu al taller. No és artista d'atabalar-se en mil històries alhora. Ara està acabant un encàrrec que, per tant, té termini d'entrega i uns calerons assegurats. La disciplina s'imposa. “Després saps que vindrà el precipici. Vius en una irregularitat crònica. He llançat la tovallola uns quants cops però sempre et surt algú que al final et salva d'aquest abisme. Fins ara. Jo sóc artista per obstinació. És l'aventura que he triat per viure. Ha sigut una opció quixotesca. La més cara i la més difícil, i encara no sé com acabarà”, exclama. Troba molt a faltar el seu galerista i mecenes, Ricard Plana, el seu suport econòmic i moral incondicional durant molts anys. Fins que va morir, el 2010. El va promocionar en exposicions a Barcelona, Madrid i Nova York, on va trobar un públic entregadíssim al seu art.

A Intente li ha costat molt sempre remenar la cua per cridar l'atenció. No és el típic artista que es deixa veure a les inauguracions de Consell de Cent o del Macba per fer-se notar. “No he enviat mai un pernil a cap crític, no he fet res estratègic perquè em valoressin.” És una qüestió de caràcter, res més. “Tots els artistes som vanitosos i la manca de reconeixement ens fereix. Però jo cada vegada em sento més lluny de tot això: de fet, m'interessen moltes altres coses que no pas els tripijocs del món de l'art.”

Octavi Intente és un gran pintor que crea amb mentalitat de dibuixant, la seva passió. Diu que la seva pintura és tan detallista perquè és curt de vista i es mira el quadre a un pam de distància. La mirada és molt important per penetrar en els seus quadres, un univers obert a múltiples lectures: l'humor, la ironia, el drama i la crítica social. No contenen cap gràcia anecdòtica, però tot d'una el que provoquen és un somriure ingenu. I no, allà dins hi ha “molta mala llet”. Res és amable en el que pinta. La societat egocèntrica es troba davant el mirall de les seves misèries. Tot bascula entre el real i el fictici, el control i el caos. Com a La Granja.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

art

Preacord per obrir el Museu Thyssen de Barcelona al cinema Comèdia

barcelona
Crítica

Una història d’amor

Cultura

Mor Morgan Spurlock, autor del documental ‘Super size me’ (2004)

Música

L’Orquestra Nacional de França clou un 17è cicle Ibercamera “brillant”

Girona
CULTURA

Malgrat estrena Libèl·lula, un festival per fomentar l’oci nocturn alternatiu del jovent

MALGRAT DE MAR
arts escèniques

El Fastt itinerarà entre micropobles de l’Alt Empordà amb 12 espectacles

Girona
ART

La històrica revista ‘Papers d’Art’ d’Espais ja és accessible en línia

Girona
música

La pianista Laura Andrés ofereix un doble concert aquest cap de setmana

girona
Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez
Directors de cinema

“Molts artistes són vampirs que xuclen la vida dels altres”

Barcelona