La Costa Brava més ‘ye-yé'

continua a la plana 8

Que aixequi el dit qui tingui més de quaranta anys i no hagi enviat mai una postal execrable. Quasi totes les que circulaven als anys seixanta ho eren, o almenys ho semblaven, amb aquell desvergonyiment amb què reproduïen crustacis vius, para-sols multicolors, hotels descomunals a primera línia de mar i estrangeres en biquini ensenyant llombrígol al minigolf. Avui, poden semblar tremendament kitsch, d'un pintoresquisme passat de voltes i tot (el record del retall de roba enganxat a la faldilla de la balladora flamenca encara posa la pell de gallina), però examinades amb més atenció, com ha fet el fotògraf Jordi Puig, revelen una realitat que tenia alguna cosa de transgressió, enmig de la grisor apàtica del franquisme, i unes tècniques d'enquadrament no gens ordinàries.

Feia quatre dies que s'havia generalitzat a les cases editores l'ús de la quadricromia, i no hi havia col·lecció de postals que es resistís a banyar-hi qualsevol racó de la Costa Brava per promocionar un paisatge d'un cromatisme dens, xafogós, que deu molt, és veritat, a l'estètica del pastitx, el cromo i el western en Technicolor, però també a l'extraordinària qualitat dels professionals que van dedicar-se a aquest negoci en una època en què la imatge turística del país, la que s'havia de construir d'acord amb la naixent cultura de masses, encara estava per definir. Jordi Puig, que ha reunit una col·lecció de més de set mil postals de l'època però n'ha arribat a analitzar cap a vint mil de procedents d'antiquaris, llocs web i altres col·leccionistes, proposa que comparem, per fer-nos una idea del prodigiós canvi de mentalitat, la classe de món que reflectien les postals de vacances abans de 1958 i el que difondran a partir que es generalitzi la fotografia en color: en pocs anys de diferència, la Costa Brava que ensenyen ja no té res a veure amb la de les postals en blanc i negre, que referien espais poètics, deshabitats, flotant en una boirina melangiosa. “En blanc i negre, o fins i tot quan les acolorien amb el to pastel de les anilines, les postals miraven cap al passat, un passat costumista i romàntic; en color, en canvi, s'atreveixen a mirar el present de cara i a projectar un ideal de futur que parla de creixement, construcció i turisme internacional”, constata el fotògraf, que ho interpreta com “una demostració magnífica de com la tècnica condiciona la mirada”.

Enfront de la idealització del paisatge, tan deutor encara de l'estètica simbolista dels Vayreda, els nous productors de postals s'interessen per la Costa Brava real, a la manera de la Nova Objectivitat alemanya, remarca Puig, i acostant-se a aquest caos massificat, ple de contrastos, fins i tot insolent i indecorós, “posen en evidència una realitat que el sistema no havia previst, una escletxa per on se li escapa alguna cosa”. No és pas que tinguessin vocació subversiva; simplement eren innocents, tenien la mirada neta. “Ara disposem de patronats de turisme que vetllen per la mena d'imatge que exportem, però als seixanta no hi havia cap consigna, i l'imaginari de les vacances i del país el construïen, tot sovint, els modestos fotògrafs de poble que treballaven per a les empreses editores, d'una manera intuïtiva i desorganitzada que, per sorpresa per al règim, contribuïa a propagar una certa noció de modernitat.”

El biquini o l'erotisme de les sueques no són sinó els mites més divulgats d'aquells fabulosos anys seixanta que sobretot van propiciar el contacte amb el turisme estranger; és a dir, amb civilitzacions que, a diferència de la nostra, eren cultes, democràtiques i desinhibides, encara que d'una manera tan incipient i desordenada, que el càntir continuava apareixent al costat de la Coca-Cola; els rètols de neó, enmig dels cartells de toros, i els primers snack bar, a tocar de les parades dels pescadors, que quasi sempre exposaven el peix directament a terra, sense cap prevenció higiènica, cosa que atreia enormement els turistes que ens visitaven, com una mena d'exotisme salvatge, tal com van captar-ho algunes d'aquestes postals.

Documentar la labor d'aquests pioners és un altre dels propòsits de Jordi Puig, que té previst recopilar tot el material en un llibre. De moment, ha pogut identificar 154 productors de postals, des de l'omnipresent Escudo de Oro fins a Laminograf, Kolor Zerkowitz, Editorial Pergamino, Ubach Puig, Ediciones Schorr, Ediciones Arribas o CYP Postales Color, i centenars de fotògrafs avui ignorats que Puig considera “autèntics aventurers” i entre els quals apareixen noms com els de Tomàs Mallol, Roc Catalán Ibarz, Francesc Mas i Ruhí, Melitó Casals Meli o l'austríac Adolf Zerkowitz, establert a Catalunya des dels anys vint i que transmetria la passió per les postals al seu fill Alfred.

Mentre busca patrocinis per al llibre, que les seves reflexions converteixen en un document excepcional, ha seleccionat una desena d'aquestes postals protagonitzades per nens que exposa, fins al 30 de novembre, al Museu del Joguet de Figueres. “Ara imaginem que els nens fossin els únics visitants de la Costa Brava, o que el zulu fos l'idioma oficial”, diu sobre aquesta petita tria en què s'emmiralla la infància de tota una generació.