“L'art és el primer que es vol destruir a la guerra”

Coneixia l'expressió i em va passar que, dos anys abans de conèixer el projecte, un amic aficionat a la història em va explicar aquesta gesta militar i aquest episodi tan cru de la història d'Espanya. Quan vaig entrar en el projecte de la pel·lícula vaig aprendre moltes més coses i vaig entendre tota la dimensió del que va passar. Igual que va passar amb la sèrie Carlos, Rey Emperador [ell interpreta l'emperador], en què vam poder donar tota la dimensió d'aquest personatge i dels Àustries, podrem donar a conèixer un episodi molt revelador.

És l'exemple més clar que la realitat supera la ficció. Si l'escrivís un guionista, qualsevol li diria que s'ha passat. És massa extrem. És una barreja entre l'heroïcitat i el desastre, un exemple de com de vegades es fan coses en nom de la pàtria i ets abandonat. Aquests soldats van ser herois, perquè van resistir, van complir amb el que havien de fer, però a la vegada va ser per no res. La pel·lícula mostra que a la guerra sempre perden els mateixos, que són els ciutadans, el poble. En aquest cas són ciutadans que han d'anar a la guerra sense rebre cap formació perquè no han pogut pagar la quota per estalviar-se-la.

El meu personatge és fictici, però Martín Cerezo [Luis Tosar], el doctor Vigil [Carlos Hipólito] i el capità Enrique de las Morenas [Eduard Fernández] són personatges reals. El tinent Martín Cerezo ha passat a la història com a heroi segons uns valors militars i patriòtics, perquè va resistir per conservar aquest imperi, o almenys mantenir aquella porció de terra minúscula, aquella església. El meu personatge és heroi sense voler-ho, perquè vol salvar aquella gent tancada a l'església, i se n'adona que és una guerra molt absurda, que el que passa fora està molt desconnectat del que passa a dins. Hi ha aquesta contraposició dels dos herois. Per mi, l'heroi de la pel·lícula és el hj Carlos, el meu personatge, perquè per mi l'heroïcitat ha d'estar en contacte amb la humanitat. Martín Cerezo és un heroi des del punt de vista militar, però és un heroi molt deshumanitzat, perquè el que el mou és un reglament en què al final les persones són el que menys importa. El significat d'heroi depèn de qui utilitzi la paraula i dels valors que hi ha al darrere. Aquests dos punts de vista són l'eix de la pel·lícula.

Sí, i a més té una capa més: és artista, la sensibilitat. L'art és el que primer s'intenta destruir en una guerra. És la matèria sensible, el que connecta més amb la humanitat, i a les guerres l'ésser humà es deshumanitza ràpidament. El meu personatge és una mena de metàfora d'aquesta idea, allò sensible és el que es veu més afectat en un clima hostil i d'horror com és una guerra, i més si és una guerra colonialista.

Totalment. Aquest estat d'abandonament està a l'ordre del dia. No ha canviat tant la situació en aquest temps. Els soldats estan abandonats a la seva sort pels governants, a la gent que vegi la pel·lícula li semblarà que hi estem molt a prop.

Sí, sens dubte. És una pel·lícula que pretén explicar què va passar allà, sense fer un èmfasi especial a fer un al·legat antibèl·lic, però els mateixos esdeveniments et porten a plantejar-te moltes coses, com ara qüestionar el valor de la pàtria. Quan la pàtria s'oblida de les persones, no té cap tipus de sentit. Les decisions que pren Martín Cerezo en nom de la pàtria acaben perjudicant tothom. Estem davant d'una pel·lícula crítica i dura.

Va ser un luxe treballar amb els que per a mi són els millors, o si més no amb alguns dels millors actors espanyols. Són els meus referents, els actors que més admiro. Vaig patir una mica la tensió a la primera lectura, però després va ser un màster en generositat. Són tan grans perquè també tenen unes arrels i una humilitat i generositat molt gran.

Totalment. Volíem explicar aquest grau de bogeria, provocat per la paranoia de la guerra, pel fet d'estar tancats, pràcticament sense llum del sol, tenien poc menjar i se'ls va fer malbé, el cansament, la por, van començar a caure malalts... La desnutrició afecta el cervell. Si ho ajuntes tot, allà es va viure un autèntic infern. M'imagino la sortida de l'església, al final, com si fossin fantasmes. M'interessava molt explicar aquest punt de bogeria. La incredulitat quan els deien que la guerra s'havia acabat crec que té molt a veure amb aquesta bogeria. La guerra eren ells mateixos amb els seus fantasmes, tancats dins l'església. A fora ja no n'hi havia.