Modernisme curat

Sembla que faci una eternitat, i no: el recinte modernista de Sant Pau va complir fins al 2009 la funció hospitalària per a què havia estat concebut. Aquell any, els malalts van ser traslladats al nou centre construït al nord-est i, just després, es va iniciar la rehabilitació de la joia de la corona del conjunt històric: els dotze pavellons projectats fa un segle per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner.

El 2009, va començar una nova era a Sant Pau. Ha estat (i està sent, perquè no ha culminat) un projecte de grans dimensions en què s'han arribat a implicar més de 60 equips d'arquitectura. No és només que els pavellons estaven molt deteriorats pel pas del temps, sinó que les múltiples reformes per millorar el servei sanitari havien modificat radicalment el seu disseny primigeni.

L'any que els pacients sortien, un fotògraf, Robert Ramos, entrava amb l'encàrrec de documentar l'aventura de restitució del conjunt modernista més gran d'Europa (de vertigen: té més de 35.000 metres quadrats de superfície). Al llarg d'aquests sis anys, Ramos ha creat un arxiu de 40.000 imatges, de què una selecció (300) ha servit ara per omplir el llibre Sant Pau. Patrimoni modernista. Barcelona, publicat per Enciclopèdia Catalana.

“Des del primer moment, vaig quedar atrapat per l'exuberància d'aquesta obra monumental. És una orgia de formes, colors i ornaments; hi ha mil i un detalls i racons amagats que no descobreixes tot d'una. Sant Pau no te l'acabes; sempre et sorprèn”, explica Ramos, que s'ha conxorxat amb la millor llum que llepa les pedres per exhibir-les en tota la seva esplendor: “La llum del migdia és la menys agraïda per als fotògrafs, però aquí aquesta regla no es compleix perquè és un espai amb una orientació nord-sud perfecta.”

El volum (44 euros; se n'han fet edicions en català, castellà, anglès i francès) s'obre amb una introducció de l'historiador Daniel Venteo que ressegueix el periple de l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau des dels seus orígens medievals al barri del Raval fins a la seva reubicació en aquests terrenys del Guinardó que ocupen fins a nou illes de l'Eixample. El llibre està esquitxat d'altres breus textos de diversos autors amb curiositats imperdibles, com ara la de l'escultura d'un sant amb un formós bigoti que presideix la porta principal del segon pavelló de l'ala est. És sant Leopold i la seva cara reprodueix el rostre de Leopold Gil Llopart, el nebot del gran benefactor de Sant Pau, el banquer Pau Gil.

Anècdotes al marge, el llibre penetra en el geni innovador de Domènech i Montaner, en la seva obsessió per conjugar funcionalitat i estètica i, sobretot, en la seva extrema sensibilitat pel benestar dels malalts. “Va decorar els sostres amb motius florals perquè volia que quan els pacients estiguessin estirats al llit tinguessin la sensació de sentir-se dins de la natura”, precisa Mercè Beltran, responsable cultural del recinte.

Aquesta bellesa ha deixat de servir a la causa sanitària. Però Sant Pau té avui dues noves ànimes. L'una, de centre de coneixement des d'on treballen institucions d'àmbit internacional que desenvolupen programes i recerques sobre salut, sostenibilitat i educació. L'altra, de centre obert a les visites del públic. Els 250.000 visitants anuals que rep donen fe del seu atractiu irresistible, si bé els responsables pensen que encara pot créixer més, sobretot entre el públic local (representa el 30%), a qui, lògicament, li costa deixar-lo d'associar amb la institució hospitalària.

I, mentre, les obres de rehabilitació no s'aturen. Actualment, dels dotze pavellons ja n'hi ha set de plenament recuperats. L'últim que s'ha rescatat és la Casa de les Operacions, un edifici que es va concebre per fer intervencions amb llum de dia. Un vuitè s'hi afegirà, al febrer: el de Sant Salvador, justament el que va rebre els primers malalts, el 1916, tot i que el recinte no seria inaugurat oficialment fins al 1930 pel rei Alfons XIII, que en va dir això mentre passejava per les seves instal·lacions: “Hay que ver cómo sois estos catalanes. A los pobres les hacéis palacios y a los reyes, chozas”, en referència al Palauet Albéniz.

Quedaran quatre pavellons per refer, però aquí res es fa amb presses. “Cada pavelló costa uns sis milions d'euros i les obres només s'activen quan es tanca un acord amb una entitat que el vol ocupar”, subratlla Beltran. El de la Casa de les Operacions és a punt d'anunciar-se. Sant Salvador és una altra història: l'edifici serà un espai expositiu.