La màgia dels nens

L'any 2010, Martí Serra era un nom a tenir molt en compte en el jazz a Catalunya. Saxofonista del Giulia Valle Group, havia obtingut esplèndides ressenyes amb el seu segon disc com a líder, Tea time, una celebració de l'experiència col·lectiva en què es pot convertir la improvisació, i tenia encara ben fresc el premi al Músic de l'Any que, uns anys abans, li havia concedit l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya. El naixement, però, del seu primer fill, amb una malformació física, li va canviar la vida i, de retruc, la manera d'encarar-se amb l'art. “Estava amb el saxo al meu local pensant que ja era hora de tornar a fer un disc... i no em sortia res”, recorda. “Un dia, però, assegut al piano, em va sorgir una melodia, després una lletra, la qual cosa no feia des dels temps de l'institut, i, finalment, una cançó.”

Esperonat per Guillem Aguilar, baixista –entre d'altres– de Raúl Rodríguez, Serra va anar convencent-se de la idea de fer un disc tocant el baix en lloc del saxo (“és un instrument que em permet fer un paper molt diferent del que faig habitualment”) i amb un pop d'autor elegant i d'elevat poder emocional en comptes de jazz. “Mai no sabrem quina música hauria fet sense aquella experiència personal. Sí que sé, però, que els moments difícils, quan es converteixen en cançons, esdevenen tota una altra cosa.”

El resultat de tot plegat és un disc que s'anomena Cançons mecanoscrites (Temps Record) i que, més enllà de la seva història personal, es converteix en “un homenatge als nens i a la seva màgia, força i capacitat de resiliència”, així com a parella, família, amics i altres “herois de l'adversitat”. Quan se li demana pel seu màxim referent quant a lletrista, Serra cita sense rumiar-ho el poeta badaloní Joan Argenté (1931-2015), de qui agafa en préstec uns versos per a la primera de les deu cançons del disc. “Escrivia amb un llenguatge directe i planer, però a la vegada estimava i cuidava les paraules...”

Sis anys després de ser pare, Martí Serra estrenarà oficialment aquestes cançons avui al Teatre Principal de Badalona (21 h, 14 euros), acompanyat dels cinc “pintors d'ànimes”, com se'ls anomena en els crèdits, que l'han acompanyat en la travessia: Aleix Tobías (percussions), Mar Serra (piano), Pau Figueres (fent les guitarres que, en el disc, fa David Soler, coresponsable amb Serra de la producció), Josep Traver (guitarra) i, sobretot, Gemma Abrié, encarregada finalment de posar veu a la majoria d'aquestes cançons. “Quan les escrivia vaig tenir sempre al cap una veu femenina. La Gemma va acceptar l'encàrrec i, tot i que no era fàcil, ja que al capdavall es tractava de cantar la història d'algú altre, ha estat extraordinària.”