“Vull que el meu barri aprengui a conviure amb gent de fora”

En realitat va ser una productora, Sarao Films, que aprofitant el concert que vaig fer a Madrid per celebrar 25 anys de trajectòria, va voler plasmar com un nano de Badalona havia aconseguit ple d'assoliments, tot i els elements en contra. Això sí: jo els vaig passar força material, ja que, afortunadament, mon pare, quan jo començava, ho gravava tot.

Bàsicament al d'aconseguir respecte i reconeixement dins del món del flamenc sent paio, català i d'una família sense cap mena de tradició artística.

Sí, els filmava com a Francisco Povedo Producciones Presenta. Ens gravava a mi i a la meva germana Sònia, que ballava, i després ens els posava a casa per tal que rectifiquéssim els errors.

Sí, i Mike Oldfield, Beatles, Police... I saps què? Aleshores no, però ara estic de ple en això. Estic fent un treball sobre l'obra completa de Federico [García Lorca] i una gran part de la música amb què vull impregnar els seus sonets són centelleigs del so d'Alan Parsons i Pink Floyd, amb sintetitzadors. És, de fet, un homenatge al meu pare i a la llibertat que m'ha donat.

No, home, seria molt pretensiós... Sí que serà, però, la meva obra més personal, ja que estic molt involucrat en la música i la selecció dels poemes és meva al 100%. Omega, però, és insuperable i sempre sonarà actual, com de fet encara son molt actuals els discos d'Alan Parsons dels anys 70.

No, em va costar molt entrar-hi. No l'entenia, però ara dono les gràcies a Morente per regalar-nos una música d'esperit tan lliure.

Aquest documental em va fer tornar a pitjar la tecla dels records, ja que amb tantes gires i tants viatges hi ha coses que acabes oblidant. Em va servir per tornar a ensumar la meva casa de Badalona i respirar aquell ambient de peñas. I, entre aquests records, hi ha el de veure'm cantar a l'habitació amb les meves germanes i un cosí meu que tocava la guitarra, que li deia a ma mare: “Tens un diamant en brut, aquí...”.

Un barri de gent humil i treballadora, amb dones que cantaven a casa mentre feinejaven. Una petita Andalusia. Ma mare m'enviava a fer tots els encàrrecs i ho odiava, ja que amb dotze anys l'última cosa que vols fer és cua al supermercat. Però em va servir per escoltar un munt de flamenc en els tocadiscos dels veïns.

Tinc confiança amb la Dolors [Sabater, l'alcaldessa] i crec que, fins ara, ho està fent prou bé. Té un compromís amb la cultura i confio que, en aquest aspecte, farà un pas endavant.

Sí, perquè me'n vaig anar a viure a Andalusia [fa ja tretze anys] i, per tant, també vaig ser emigrant. Quan he vist que a Badalona, per part d'algun partit polític, existia un cert rebuig a qui venia de fora i, fins i tot, es feien anuncis publicitaris amb tons racistes, m'ha dolgut. Vull que, de manera ordenada i civilitzada, la gent del meu barri aprengui a conviure amb la gent de fora. Jo, quan de Badalona me'n vaig anar a Barcelona, al Taller de Músics, vaig trobar-me amb músics de totes les nacionalitats i disciplines possibles. I aquesta diversitat amb la qual he viscut m'ha enriquit a tots nivells.

Sí, gràcies al meu ofici he vist món i he conegut mil històries sobre la realitat de la vida. Però Badalona segueix allà i molta gent de la ciutat continua veient únicament el mateix dia a dia de quan vaig marxar. Vull, doncs, que la meva gent entengui que hi ha moltes formes de família. I que se senti orgullosa de mi no tan sols com a artista sinó també per les meves decisions, que en aquest cas ha estat la de ser pare solter mitjançant la gestació subrogada.