cultura

Miguel Poveda

CANTAOR

“Vull que el meu barri aprengui a conviure amb gent de fora”

Miguel Poveda va publicar ahir en DVD 13 (Universal), un documental sobre els seus 25 anys a l'escenari que va acompanyat d'un CD recopilatori amb 16 cançons. Demà presentarà Sonetos y poemas para la libertad al Gran Teatre del Liceu, dins del Festival Mil·lenni, i el 7 de gener ho farà a l'Auditori de Girona

Què li calia explicar en un documental com aquest?
En realitat va ser una productora, Sarao Films, que aprofitant el concert que vaig fer a Madrid per celebrar 25 anys de trajectòria, va voler plasmar com un nano de Badalona havia aconseguit ple d'assoliments, tot i els elements en contra. Això sí: jo els vaig passar força material, ja que, afortunadament, mon pare, quan jo començava, ho gravava tot.
A quins elements en contra es refereix?
Bàsicament al d'aconseguir respecte i reconeixement dins del món del flamenc sent paio, català i d'una família sense cap mena de tradició artística.
Els vídeos del seu pare, en els quals se'l veu fent ‘playbacks' de ben petit, devien ser una mina, per als realitzadors del film.
Sí, els filmava com a Francisco Povedo Producciones Presenta. Ens gravava a mi i a la meva germana Sònia, que ballava, i després ens els posava a casa per tal que rectifiquéssim els errors.
El seu pare, però, escoltava Pink Floyd i Alan Parsons Project!
Sí, i Mike Oldfield, Beatles, Police... I saps què? Aleshores no, però ara estic de ple en això. Estic fent un treball sobre l'obra completa de Federico [García Lorca] i una gran part de la música amb què vull impregnar els seus sonets són centelleigs del so d'Alan Parsons i Pink Floyd, amb sintetitzadors. És, de fet, un homenatge al meu pare i a la llibertat que m'ha donat.
Podria, aquest treball, arribar a ser el seu particular ‘Omega'? [en referència a l'innovador disc que Enrique Morente, l'any 1996, va gravar amb Lagartija Nick al voltant de la poesia de Lorca i Leonard Cohen].
No, home, seria molt pretensiós... Sí que serà, però, la meva obra més personal, ja que estic molt involucrat en la música i la selecció dels poemes és meva al 100%. Omega, però, és insuperable i sempre sonarà actual, com de fet encara son molt actuals els discos d'Alan Parsons dels anys 70.
Li va agradar d'entrada, ‘Omega'?
No, em va costar molt entrar-hi. No l'entenia, però ara dono les gràcies a Morente per regalar-nos una música d'esperit tan lliure.
Tornem al documental. La seva tia explica que, de petit, es va acabar adonant que, a dins, hi duia un tresor, vostè.
Aquest documental em va fer tornar a pitjar la tecla dels records, ja que amb tantes gires i tants viatges hi ha coses que acabes oblidant. Em va servir per tornar a ensumar la meva casa de Badalona i respirar aquell ambient de peñas. I, entre aquests records, hi ha el de veure'm cantar a l'habitació amb les meves germanes i un cosí meu que tocava la guitarra, que li deia a ma mare: “Tens un diamant en brut, aquí...”.
Com era el seu barri de Bufalà, aleshores?
Un barri de gent humil i treballadora, amb dones que cantaven a casa mentre feinejaven. Una petita Andalusia. Ma mare m'enviava a fer tots els encàrrecs i ho odiava, ja que amb dotze anys l'última cosa que vols fer és cua al supermercat. Però em va servir per escoltar un munt de flamenc en els tocadiscos dels veïns.
Com veu Badalona, ara?
Tinc confiança amb la Dolors [Sabater, l'alcaldessa] i crec que, fins ara, ho està fent prou bé. Té un compromís amb la cultura i confio que, en aquest aspecte, farà un pas endavant.
Quan, el març, el van nomenar fill predilecte de la ciutat, va fer dues proclames. La primera era a favor de l'hospitalitat amb la gent que ve de fora...
Sí, perquè me'n vaig anar a viure a Andalusia [fa ja tretze anys] i, per tant, també vaig ser emigrant. Quan he vist que a Badalona, per part d'algun partit polític, existia un cert rebuig a qui venia de fora i, fins i tot, es feien anuncis publicitaris amb tons racistes, m'ha dolgut. Vull que, de manera ordenada i civilitzada, la gent del meu barri aprengui a conviure amb la gent de fora. Jo, quan de Badalona me'n vaig anar a Barcelona, al Taller de Músics, vaig trobar-me amb músics de totes les nacionalitats i disciplines possibles. I aquesta diversitat amb la qual he viscut m'ha enriquit a tots nivells.
...I la segona proclama era a favor dels diferents tipus de família.
Sí, gràcies al meu ofici he vist món i he conegut mil històries sobre la realitat de la vida. Però Badalona segueix allà i molta gent de la ciutat continua veient únicament el mateix dia a dia de quan vaig marxar. Vull, doncs, que la meva gent entengui que hi ha moltes formes de família. I que se senti orgullosa de mi no tan sols com a artista sinó també per les meves decisions, que en aquest cas ha estat la de ser pare solter mitjançant la gestació subrogada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Cultura

Mor Helen Vendler, crítica de gran influència

TEATRE

El Maldà canta Pau Riba i Malvido interpel·lant els joves

BARCELONA

Mario, Llull i el manuscrit Voynich

Liliana Torres
Directora de cinema

“Les mamíferes no tenim l’instint de ser mares”

Barcelona
Crítica

Les tres vides d’una cantant llegendària

ARTS EN VIU

Una funambulista creuarà la plaça Margarida Xirgu per inaugurar el Circ d’Ara Mateix

BARCELONA

Cines que no són ‘només un cinema’

Barcelona

El cinema comercial no remunta

Barcelona

El cinema (d'autor) es fa veure

Barcelona / Los Angeles