Cultura

Música

Sidecar: el CBGB de la plaça Reial

La històrica sala de Barcelona celebra demà el seu concert número 5.000 amb Nick Lowe i Los Straitjackets

The National va actuar l'any 2005 per a 50 persones. El 2014, va triomfar en el Primavera

Si, el mes passat, el Jamboree va festejar el seu concert número 25.000, demà, a l'altra punta de la plaça Reial de Barcelona, el Sidecar farà el mateix amb el seu bolo número 5.000. El convidat amb qui bufarà espelmes és l'històric músic britànic Nick Lowe, que fa dècades que sol actuar en espais més grans però a qui, en aquesta ocasió, s'ha pogut convèncer de fer-ho en un soterrani per a 300 persones, en el marc d'una operació similar a la que, l'any 2007, Sidecar va emprendre amb els llegendaris New York Dolls. “Després de Nick Lowe, ja podrem plegar...”, va ironitzar fa uns dies Roberto Tierz, al capdavant de la sala des de la seva obertura, l'any 1982. “Espero, però, que li agradi com li va agradar a David Johansen [cantant dels New York Dolls], que em va assegurar que el Sidecar li recordava al CBGB [històric, i ja desaparegut, local de Nova York, bressol per a músics com ara Ramones, Talking Heads, Blondie i Patti Smith] i aquests aires d'infern...”

Abans d'anomenar-se així, el Sidecar era el Texas, un d'aquells locals amb dones que fumen que integraven els anomenats “bars de la Sisena Flota”, juntament amb el Kentucky, el San Francisco, el Miami i altres clubs destinats a fer més alegre la vida de regiments de marines nord-americans. “Érem un grup de quatre amics de 22 i 23 anys que sortíem per Barcelona i no acabàvem de trobar cap lloc que ens agradés”, va recordar Tierz, membre aleshores del grup Los Rebeldes. “Havíem viatjat per Europa i sabíem que els clubs podien ser diferents. Clubs que posaven música que ens agradava i on, a més de concerts, s'hi feien exposicions i activitats diverses”, hi va afegir.

Quan van adonar-se que el Texas feia un any que estava tancat, Tierz i companyia van decidir passar a l'acció i obrir, la nit de Cap d'Any de 1982, el Sidecar, amb un concert de Distrito Cinco, projecte de Sergio Ortiz, d'un temps ençà al capdavant dels Smoking Stones. “El panorama era molt diferent”, va recordar Tierz. “A Barcelona hi havia només el Zeleste, el Màgic i el Karma, que aleshores feia molts concerts. Faltaven encara uns anys perquè les drogues dures entressin a la plaça Reial, que atreia nanos de la part alta en busca d'aventures i gent entre la bohèmia i la petita delinqüència.”

Tots els estils, vàlids

Ja des del principi, el Sidecar va fer lluir el seu eclecticisme a l'hora de programar concerts, un factor identitari visible encara en la graella de cada mes. “Si ens agrada i no ens avergonyeix... ho fem”, va dir Tierz, que presumeix de “no haver rebutjat mai ningú pel seu estil”. Ho avala el fet que diversos esdeveniments musicals de la ciutat tenen el Sidecar Factory Club com el seu club insígnia. “Vam viure a fons l'època mestissa, amb Manu Chao, Ojos de Brujo i Macaco, però també l'explosió hardcore del segell BCore, per exemple”, va recordar Tierz, que poques vegades ha vist bullir tant la seva sala com quan hi va actuar Manu Chao en els temps de Clandestino. “Necessitava una sala on assajar una gira per Llatinoamèrica, i la hi vam cedir a canvi d'actuar-hi unes quantes nits. Sempre ho feia amb noms falsos, però tothom se n'assabentava, és clar. Un cop, abans d'arribar a la sala, Manu Chao va fitxar un trompetista que estava tocant a la plaça...”

5.000 concerts, però, donen per a moltes nits de glòria però també per a grans fiascos. “Sí, una vegada...”, va respondre Tierz quan se li va preguntar si, entre aquestes 5.000 nits a Sidecar, n'hi havia hagut alguna... per a zero espectadors. “Devien ser molt antipàtics, perquè eren de Barcelona i no va venir a veure'ls ni un amic, ni un cosí! Els vam dir, és clar, si volien fer el bolo i ens van dir que sí. Van dedicar una cançó a cadascun dels cambrers...”

Els nord-americans The National, d'altra banda, atreien l'any 2014 desenes de milers d'espectadors en el Primavera Sound. Nou anys abans, però, n'havien reunit “50 o 60” a Sidecar. “Aleshores no interessaven a ningú, però això demostra que les sales som necessàries. Els grups necessiten esglaons per anar pujant i, si un falla, és possible que els costi arribar al següent”

Sidecar ha patit enguany un gran sotrac: la mort, al juny, del seu carismàtic programador, Quim Blanco, homenatjat a l'octubre amb tres nits de concerts amb bandes com ara Sidonie, Delafé i Brighton 64. “Ens va encomanar la seva passió per la música a tota la plantilla...”, va ressaltar Tierz.

Bregar amb les administracions, d'altra banda, no és fàcil per a les sales: “Són una mica com Dr. Jekyll & Mr. Hyde. Als departaments de Cultura et trobes interlocutors amb els quals et pots entendre i que fan el que poden amb un pressupost de broma. Però, després, et trobes en mans dels prejudicis que pugui tenir el guàrdia urbà que et ve a la porta”, va lamentar Tierz.

Sidecar, però, sobreviu, resisteix i, demà, exhibirà múscul en el seu concert 5.000, complementat durant el mes de desembre amb una exposició de pòsters històrics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Jordi Montaña
President del FAD

“El món del disseny ha d’anar unit”

barcelona
Mirador

Mirar amb sentit comú els trastorns alimentaris

Fusta, cor i guitarres

girona

Víctor Català, en prosa i en vers

L’Escala

Beuda entra als Quaderns de la Revista de Girona

BEUDA

“Objecció de consciència artística” de Laura Borràs

Lleida

Estrenes al Teatre de Salt

Salt

Un Fita a la Casa de la República

VALENTÍ SERRA
PRESIDENT DE LA FEDERACIÓ D’AGRUPACIONS DE COLLES GEGANTERES DE CATALUNYA

“La manca de portadors és el greu problema del món geganter”

Manresa