L'artista que no ho volia ser

Només per haver participat en la primera exposició surrealista a Catalunya, l'any 1933, Jaume Sans ja es va guanyar de sobres ser un nom de la història de l'art. Llàstima que fins ara ha estat simplement això: un nom orfe d'estudis en profunditat. I el cert és que convenia que un especialista gratés en el seu periple vital i artístic, perquè s'intuïa que podia donar molt de si. El repte l'ha assumit Ca l'Arenas, el centre d'art del Museu de Mataró, amb l'empenta de la seva directora, Anna Capella, i de l'artífex de la investigació, David Santaeulària, que ha bolcat les descobertes en l'exposició Jaume Sans 1914-1987. La seducció de les avantguardes (fins al 12 de febrer).

Impulsada per l'Associació d'Amics de l'Art Nou (Adlan), tot just fundada un any abans, la mítica mostra del 1933 que es va celebrar als baixos de la llibreria Catalònia de Barcelona reivindicava el talent escultòric de Sans i de dos creadors més: Eudald Serra i Ramon Marinel·lo. Tres nervis avantguardistes que prometien un gran futur per a l'art del país, fins que la Guerra Civil espanyola ho va espatllar tot. Serra va ser l'únic que va continuar amb normalitat la seva carrera artística més enllà de la desfeta del 1936.

Molts artistes de mentalitat avançada van quedar anul·lats en la postguerra, però el cas de Sans és més particular. En realitat, no va plegar veles del tot. Però això ho sabem ara. “Va continuar treballant de manera intermitent fins als anys seixanta. Ara bé, en silenci i sense pretensions”, explica Santaeulària, que ha localitzat un conjunt d'obres que basculen entre l'abstracció constructivista i l'informalisme a les cases de la vídua i dels fills de l'artista. Un fons inèdit creat en secret.

Aquesta és una de les principals troballes, però no l'única. Santaeulària també ha seguit la pista a algunes de les obres surrealistes que el jove Sans va crear durant aquells magnètics anys trenta, i que ningú sabia on paraven. Un jove no, un joveníssim Sans que no havia complert els 20 anys quan l'Adlan el va incloure en la tríada d'artistes del moment, i que continuava sent un marrec quan el 1936 va participar en una altra cèlebre exposició, la del Grup Logicofobista (els artistes que sentien fòbia a la lògica), en què es van aplegar peces dels principals representants del surrealisme a la Península: també va repetir Marinel·lo (Serra no va poder perquè era fora de viatge), Leandre Cristòfol, Antoni G. Lamolla, Àngel Planell, Joan Massanet, Artur Carbonell, Remedios Varo, Esteve Francès, A. Gamboa-Rothvoss, Nàdia Sokolova, Àngel Ferrant, Maruja Mallo i Juan Ismael.

El projecte es va gestar just després de la lluminosa visita a la capital catalana del poeta Paul Éluard, que va participar en una sèrie de conferències en el marc de l'exposició de Picasso a la Sala Esteva, una altra de les fites de l'activitat de l'Adlan. Éluard va quedar fascinat per l'ambient artístic que es vivia aquí: “El surrealisme conquereix Barcelona”, va escriure en una carta que va enviar al fotògraf Man Ray.

La festa dels logicofobistes no va ser completa, però. Inicialment estava previst que també hi exposessin els dos fars del moviment, Miró i Dalí. No va poder ser, i no se sap ben bé per què. Però el pitjor va arribar al cap de res: l'esclat de la guerra va impedir que la mostra viatgés a Madrid i a Bilbao. I així es va posar punt final a aquella excitació surrealista.

Es dona la casualitat que, d'aquesta exposició, se n'ha ocupat recentment el director de la Fundació Apel·les Fenosa, Josep Miquel Garcia, després d'una recerca d'anys. A partir de l'escassa documentació conservada, Garcia ha reconstruït amb una precisió sorprenent els continguts de la mostra i ha recuperat un munt d'obres que es van perdre o que es van destruir, encara que sigui en reproduccions, que són la gran majoria. La fundació del Vendrell va presentar aquesta singular recreació l'any passat i ara, a través de la Diputació, està fent circuit per altres localitats del país. A Mataró, hi arriba com a complement perfecte de la retrospectiva de Sans.

I tan perfecte, perquè la pintura que Sans va exposar en el recital logicofobista està considerada la seva obra mestra: Camagüey hidráulico en cuclillas, un esplèndid gran format que el 2008 va ingressar al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) per incorporar-se a la nova sala de l'avantguarda catalana dels anys trenta. El museu del Palau Nacional va comprar aquesta i tres obres més de Sans a la família, que va rebutjar altres ofertes, com la del Museu Reina Sofia de Madrid.

Camagüey (el MNAC l'ha deixat per a la mostra de Mataró) és l'obra de referència, però també l'única pintura surrealista que ha perviscut d'aquest autor, que, després d'una arrencada tan volcànica, mai més es va voler considerar artista. I es va fer invisible. “No es donava importància. No es va plantejar mai que podia guanyar-se la vida amb l'art, perquè de fet tampoc ho necessitava”, diu Santaeulària.

Nascut a Sitges i amb un recorregut que el va mantenir vinculat a Cuba, Barcelona, l'Escala i els darrers 30 anys a Cabrera, Sans era de casa bona i no va haver de recórrer a res més que al patrimoni familiar per viure. Professionalment, es va dedicar a alguns negocis immobiliaris sense cap futur. Però al mateix temps s'entretenia projectant cases, fent interiorisme de bars i dissenyant logotips i mobiliari (Santa & Cole el va incloure en el seu catàleg d'autors clàssics). “Tenia molt bon gust. Però res d'això ho feia per treure'n rendiment. Simplement el divertia”, subratlla Santaeulària.

I, d'esquena a tothom, va continuar treballant en una obra personal en què alliberava les seves ànsies de modernitat. “No m'interessen els pintors del paller i la gallineta i de la natura morta amb perdiu”, va dir en una entrevista. Una obra feta com aquell qui diu clandestinament. Ni tan sols està datada, per bé que amb tota probabilitat ja la va començar en la immediata postguerra. Malgrat que s'havia alineat amb el bàndol nacional, ben aviat se'n va penedir. “És un personatge amb les seves contradiccions, perquè era un esperit revolucionari, molt catalanista, i el que creava estava als antípodes de l'estètica del règim”, revela Santaeulària.

Si bé va flirtejar tímidament amb el Club 49, instigador de la represa de la modernitat perduda, definitivament Sans va preferir ser “un vers solt”. “Feina va tenir la Sala Gaspar per organitzar-li una exposició d'homenatge l'any 1957. Ell no tenia cap interès en el mercat de l'art”, explica Santaeulària. Aquest va ser el seu retorn a la primera línia del món de l'art. Però va ser un retorn puntual, sense més transcendència.

Això sí, en el desvetllament democràtic va ser a temps de veure les primeres mostres de recuperació de les avantguardes catalanes històriques. I el va fer molt feliç trobar-se en la llista d'autors cabdals. És per això que no té gaire sentit preguntar-se si avui calia rescatar un artista que no ho volia ser. “N'estaria orgullós”, assegura el comissari, que completarà el seu projecte a Ca l'Arenas amb una segona exposició, cap a la primavera, en què l'art de l'última època de Sans dialogarà amb el dels seus coetanis. I no desentonarà gens ni mica.