Crítica
El musical que vol poder ser
Una renovació del gènere del musical a partir de la virtuositat escenogràfica
En la impressionant coreografia d'apertura de La La Land, Another day of sun, s'estableix una promesa. L'espectador sap que estem davant d'una pel·lícula que renova les formes del musical, a partir d'una virtuositat escenogràfica de la qual dona prova l'esplèndid pla seqüència de sis minuts. Damien Chazelle ens ensenya com la coreografia de la càmera pot anar relacionada amb els moviments de dansa i que la posada en escena és l'element clau que dona vida al cinema. En la primera part de la pel·lícula, fins que s'acaba l'estiu, podem continuar fent realitat aquesta promesa. El musical no només és una qüestió d'estil, sinó també el certificat que, a partir de l'artifici, és possible donar forma a aquell món estrany dibuixat des del somni i el desig. Quan en la pel·lícula arriba la tardor, les coses canvien i sembla com si el musical quedés avortat per donar pas a una agredolça comèdia romàntica. La música continua omnipresent però el musical s'apaga.
El tema central passa a ser el de la ruptura entre el desig i la realitat, mentre s'articula una reflexió entre allò que som, allò que volem ser i allò que en el futur esdevenim. La La Land acaba funcionant molt bé, encara que pel camí es perdin algunes coses i se'n recuperin d'altres. En els moments finals el somni s'imposa a la realitat i el musical deixa de ser una qüestió de pla seqüència per passar a ser una qüestió de muntatge, mentre les ressonàncies del passat semblen voler-nos acostar a les lliçons de Vincente Minnelli a Un americà a París. Damien Chazelle gestiona un artifici que funciona, que atrapa i sedueix. Potser el problema rau en el fet que l'excés d'ambició de la proposta no li permet assumir els reptes. Un dels problemes de La La Land no és altre que mostrar com és possible passar del be bop jazzístic a la melodia musical. La transició és impossible i potser per això alguna cosa, malgrat tot, no acaba d'encaixar del tot.
