Un bateria irrepetible

Tossut, reflexiu, improvisador, ànima de mil projectes... Mai ens cansaríem d'etiquetar Oriol Perucho, més des de la perspectiva de la seva desaparició, avui fa un any. Per aquest motiu, el cicle Visions Documentals, liderat per Martí Sans, programa aquest vespre, a les 8, als cinemes Girona, un homenatge amb peces documentals fetes pels seus amics i entrevistes a dotze dels músics que varen col·laborar amb ell, des de l'únic supervivent del quartet Peruchos, Oriol Pons de Vall Ginger fins a altres instrumentistes que van compartir formacions durant quatre dècades o que han recollit el seu llegat en l'escena underground. La pel·lícula feta amb el handicap del temps és una biografia generacional, on Martí Sans ha recollit l'esperit d'una època i també el tarannà i personalitat d'un home únic, que va animar i desenvolupar projectes com el grup esmentat, destruït per l'heroïna, tal com confessa Oriol Pons de Vall, o d'altres com Tropopausa, com podem trobar en el testimoni del guitarrista i novel·lista Ramon Solé, que dóna voltes sobre la capacitat innata del bateria per crear atmosferes on colgar la música. Fill de l'escriptor Joan Perucho, Oriol va apostar des del primer moment per continuar la línia dels Archie Shepp, Ornette Coleman i Frank Zappa, mentre apostava per la vida lliure. Aquest vitalisme es transformaria en infinitat de grups, com els esmentats, a més de Koniec, Moisés, Moisés, La Bel Canto Orchestra de Pascal Comelade, Les Anciens, Mil Pesetas i tothom que li demanés suport per encetar un so engrescador.

Mort als 62 dos anys, Oriol Perucho estava a la carretera des de finals dels anys seixanta quan va fundar Peruchos, amb actuacions mítiques, com el concert Astarot, amb Pau Riba, o la cloenda del míting de Montjuïc de la CNT el 1977. A més, gravaria tres discos en solitari: Insultó, le multaron y dejó de comer (1992), Zaping CD (1994) i Así pasan 45 minutos (1998), en els quals, tal com sintetitza el realitzador Martí Sans, “va col·laborar amb un gran nombre de músics amics i són un catàleg del seu univers personal, de la seva empremta, que va des dels títols dels temes fins a unes composicions que compaginen un cert aire ingenu amb la innovació més radical.” Quan va morir havia refet Peruchos amb Oriol Pons de Vall i Enric Cervera, que també havia participat en l'únic vinil gravat pel grup, alhora que col·laborava amb formacions de músics trenta anys més joves que ell. “És segur que ens hagués seguit sorprenent amb noves propostes”, afirma Sans i, com diu Ramon Solé, amb qui va compartir Tropopausa, “estava en el seu moment de maduresa i ens hem perdut quinze anys molt bons”. Resulten impagables les imatges d'uns cursos per a nois problemàtics de Santa Coloma de Gramenet, que li va encarregar el seu vell amic i col·lega Jaume Martín, on el bateria ensenya els ritmes moderns en un auditori diríem inquiet. Magnífic!