Enamorats d'un tenor

Feia vint-i-cinc anys que Werther no es representava al Liceu. En aquella ocasió, Alfredo Kraus va interpretar l'heroi romàntic originat en la novel·la de Goethe. Un tenor amb una tècnica acurada, elegant, precís, rigorós, sense exhibicionismes. Va ser la primera vegada que, assistint a una de les funcions, vaig sentir un cantant repetir una ària, fer literalment un bis, dins d'una representació operística en resposta a la llarga i intensa ovació del públic: Pourquoi me reveiller?, evidentment, el moment culminant de l'òpera de Jules Massenet. No ho he oblidat mai i, és clar, ho tenia present diumenge a la tarda en l'estrena del muntatge amb el qual Werther ha tornat al teatre barceloní. I sí, Piotr Beczala també va tornar a cantar la cèlebre ària davant dels aplaudiments entusiastes dels espectadors, un dels quals fins i tot va cridar-li: “Ets el millor del món.” Vés a saber. En tot cas, aleshores ho va poder semblar. De nou, un tenor amb una tècnica acurada, elegant i precís. Però potser més càlid o menys rígid que Kraus. Amb un timbre bellíssim, amb facilitat per arribar als aguts sense estridències i sense prepotència. Calia, però, arribar a l'esmentada ària per celebrar plenament que Beczala aporta grandesa a aquest muntatge del Werther en què, almenys el dia de l'estrena, Anna Caterina Antonacci li dona tímidament la rèplica encarnant Charlotte, dona atrapada en la norma social i assetjada pel fantasma de la mare fins a impedir-li lliurar-se a l'amor.

La posada en escena del director alemany Willy Decker, amb un llarg recorregut al Liceu, incideix de manera particular en aquesta tensió entre el desig i la convenció social, de manera que utilitza el cor com un bloc que es desplaça per l'escenari com si exercís una pressió sobre l'infeliç Charlotte. Potser menys afinat o, en tot cas, massa insistent amb una idea resulta el muntatge quan fa present el retrat de la mare de Charlotte per mostrar una absència i recordar que la heroïna es casa amb Albert (personatge que l'òpera de Massenet, seguint-la Decker fins a convertir-lo en sinistre i pèrfid, tracta amb menys generositat que la novel·la de Goethe) perquè va ser l'home que la difunta va escollir-li.

Però el muntatge aporta una lectura penetrant de l'obra a partir del dispositiu escènic. Sense pràcticament mobiliari, jugant de manera exquisida amb els colors, l'escenari es divideix en dues parts que van configurant-se amb una porta corredora o mur que el travessa d'un costat a l'altre i que tendeixen a obrir-lo i tancar Schmidt i Johann, amics del pare de Charlotte convertits en bufons: la que queda al fons, amb una superfície més elevada que esbossa la circularitat de la Terra, a vegades desapareix, com si allà hi quedés alguna cosa amagada o guardada com a latent, i apareix per mostrar tant les forces socials que reprimeixen el desig com aquest mateix: és allà on, en l'obertura, Werther irromp amb una pistola com a signe de la tendència suïcida d'un home que potser està enamorat del mateix Amor; i on Werther i Charlotte ballen en un interludi musical. Crec, però, que el moment més bell és quan Werher cau ferit en primer terme i Charlotte fa el mateix al fons. És l'hivern dels cors mentre la neu els acompanya. Aleshores, la bella música de Massenet pot haver robat de nou el cor dels espectadors.