Trama molt la llançadora...

Una peça clau dels telers (alcoians i d'arreu) era la llançadora, que permetia teixir molt ràpidament i amb eficàcia. Això ha estat i és Isabel-Clara Simó en el teler de la nostra nació, passant la trama entre l'ordit, amunt i avall dels Països Catalans. No direm, com l'autor de l'Espill, “trama poc ma llançadora”, perquè la nostra llançadora déu n'hi do la producció que ha fet.

Ha estat una periodista compromesa, amb el seu estimat Xavier Delfó, en l'aventura extraordinària de Canigó, la revista que recollia i reforçava la consciència d'esquerres i independentista, així com en moltes altres col·laboracions a l'Avui i en diversos mitjans. Per això, justament, va rebre l'any passat el Premi de la Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

És una creadora excel·lent de mons de ficció al voltant de realitats concretes. Així, ha elaborat una obra narrativa sòlida, ben escrita des d'uns ulls de dona i ben brodada –tornem a la metàfora del teixit– de paraules i expressions col·loquials perfectament inserides en el canemàs literari. Els relats i les novel·les d'Isabel-Clara Simó són joies que demostren la seva passió amorosa per la llengua i per la terra.

L'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes fa justícia a una autora valenciana esplèndida, que ha sabut agafar el testimoni i portar amb tota dignitat la torxa dels clàssics meridionals de la literatura catalana, des d'Ausiàs Marc i Roís de Corella fins a Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster.