El cos, aquell objecte

Angelin Preljocaj, un dels coreògrafs actuals més populars de França, reconegut per la fusió que fa del classicisme i la modernitat, torna a Barcelona per debutar al Gran Teatre del Liceu després de presentar, el 2008, Les quatre estacions al TNC. El Ballet Preljocaj interpretarà a partir d'aquest dimecres 8 de febrer i fins al dissabte dia 11 un programa amb dues peces força diferents però que tenen en comú els Estats Units com a font d'inspiració: Spectral Evidence i La Stravanza, que va crear per al New York City Ballet.

La Stravanza (1997) és una peça per a dotze ballarins que oposa el món contemporani al clàssic. “Aquesta obra tracta dels immigrants i del passat fantasmal d'Amèrica, que és Europa. Es tracta d'un joc entre el passat i el futur, la modernitat i la tradició, i alhora és una barreja”, explica el coreògraf. El ballet es presenta com un pseudosomni i, com en els somnis, moltes coses no quadren: per exemple, els ballarins que representen el món d'avui ballen amb un llenguatge neoclàssic, mentre que els que representen la vella Europa, d'un look barroc, en tenen un de contemporani. “Hi ha un intercanvi de gestualitat i de vocabulari, com en aquells aparadors on s'intercanvien les espècies.”

Van estrenar aquesta obra el mateix Christopher Wheeldon i Stacey Calvert, entre altres, un encàrrec que havia de fer amb puntes, però que Preljocaj va desestimar perquè les puntes “eren massa referencials del ballet”. Un altra demanda del NYCB era usar orquestra en directe, però el coreògraf va optar per música enregistrada de Vivaldi, Evelyn Ficarra, Serge Morand, Robert Normandeau i Ake Parmerud.

Spectral Evidence, estrenat a la Fall Gala del 2013 del New York City Ballet, recupera la història desgraciada de les bruixes de Salem. “Em va semblar un episodi totalment increïble, els judicis d'aquestes joves que eren com les joves d'avui però que vivien en una Amèrica puritana, i per això les van executar.” La peça, per a vuit ballarins, avança al ritme de la música de John Cage.

Tot i que les peces es van crear amb setze anys d'interval, Preljocaj defensa la unitat del programa en ser complementàries. “Per als meus ballarins va suposar un repte interpretar-les perquè s'havien d'apropiar una gestualitat balanchiniana a la qual no estaven acostumats.” Val la pena recordar que va ser Balanchine qui va crear el New York City Ballet, el 1948, i el seu esperit impregna l'estil aquesta prestigiosa companyia nord-americana.

El Ballet Preljocaj, integrat per 26 ballarins a temps complet, té la seva seu al Pavellon Noir d'Aix-en-Provence. El 2015, la companyia va celebrar 30 anys. La dansa de Preljocaj està considerada d'una gran complexitat tècnica i les seves coreografies, difícils de ballar: “M'interessa el virtuosisme, que normalment està lligat a la dansa clàssica, però crec que la contemporània també ha de ser virtuosa.” La dansa ha de “parlar d'alguna cosa” encara que no sigui necessàriament a títol narratiu. En aquest sentit, una de les obsessions d'Angelin és el cos: “Quin lloc ocupa en la nostra societat? Com el percebem en els nostres rituals, costums i comportaments socials i polítics?..., perquè el cos també és un objecte polític.”

Preljocaj, francès d'origen albanès –una mica com Billy Elliot, va començar a estudiar dansa d'amagat dels seus pares, que preferien que fes judo– enllaça els projectes sempre d'un perfil compromès i en interacció amb altres àmbits. Recentment ha participat en la direcció de Polina, danser sa vie, amb Valérie Müller, un film que es va estrenar a França al novembre, i ara està preparant una coreografia que explorarà la noció de la gravetat. “Vull veure com el cos pateix la gravetat i com seria la dansa amb la gravetat de Saturn, per exemple. Cada gravetat tindria una música pròpia, Bach, Boulez..., així com un canvi de llum i d'escriptura coreogràfica.”