Sebastià Bennasar (Palma, 1976) “sobreviu fent tota mena de feines vinculades amb la literatura” però, com es pot comprovar, llegint una novel·la com és L'imperi dels lleons, publicada per Alrevés dins de la col·lecció Crims.cat, amb el que realment s'ho passa bé és escrivint històries documentades, com aquesta. Narra la rutina vital i de negoci de la banda lionesa de Jean Neige, entre el 1972 i el 2006, amb moviments endavant i enrere en el temps.
Una família de delinqüents en el sentit més ampli, i com es relacionen i traeixen, com amplien negoci, dominen territori, s'expandeixen per la costa empordanesa, com es jubilen del crim i els seus cadells adopten la feina més perillosa... Tot narrat amb ritme i recolzat en una documentació de cinc anys de feina.
Narra la vida real de Jean Augé, Jean Neige a la ficció?
No ben bé. En realitat la novel·la s'inspira en diverses bandes, però sobretot en el clan Nivois i el seu líder, René Nivois.
Fins a quin punt és realista?
La novel·la es basa en un 60 per cent d'història real protagonitzada per diferents bandes mafioses franceses, especialment la primera esmentada. Hi ha una part de ficció que també és força important. Això és una novel·la.
Com a part de la documentació, suposo que ha vist el film ‘Els lionesos', d'Olivier Marchal. La seva novel·la sovint sembla un film...
És una grandíssima pel·lícula, molt més propera a la vida real que no pas els films mafiosos nord-americans que, d'altra banda, també m'encanten.
Es van instal·lar a la Costa Brava a fer tota mena de negocis, legals o no, perquè els ho van posar fàcil...
Per descomptat. Els ajuntaments necessitaven la creació de llocs de treball i diners en forma de llicències d'obres, d'ocupació turística i d'impostos. Els era igual d'on venia el diner.
El russos d'ara són similars?
No he estudiat el comportament de les màfies russes i no ho sabria explicar, però qualsevol ciutadà estranger amb diners, legals o no, que vulgui invertir en totxo és molt benvingut a casa nostra.
La delinqüència de fa 30 i 40 anys enrere i l'actual, ha canviat?
No ha canviat gens. Només una cosa; ells, si havien d'actuar i posar-se al capdavant d'una operació, ho feien, no enviaven ningú. Ara hi ha més delegació en els soldats.
Una trama realista i de delinqüents ha d'agradar perquè conté recursos clàssics, shakeasperians, podríem dir: ambicions, traïcions, venjances, passions, violència, estratègies... Tot venia donat de ‘l'original'?
L'original era molt bo. Jo hi he afegit tots els contemporanis del 2006 cap endavant, que són ficció, però partia del guió original. Shakespeare no va inventar res, simplement tenia bona vista i bona oïda i era capaç de posar el que veia i sentia per escrit, ben escrit.
Toca altres temes de l'època, com ara el retorn conflictiu dels algerians ‘pied-noir', el negoci del totxo, ETA... Com els va triar?
La França contemporània no es pot entendre sense el trauma dels pied-noir, i a la banda la majoria n'eren. El negoci del totxo és el que ens ha conformat com a país i com a societat en els darrers quaranta anys. I ETA era perfecte: mentre els policies perseguien terroristes, alguns dels principals delinqüents europeus s'instal·laven a casa nostra com a gent respectable.
