La mort amb mirada infantil

Els records d'infantesa de la directora Carla Simón són la base del seu debut en el llargmetratge, Estiu 1993, una opera prima que ahir es va projectar en la 67a edició de la Berlinale, dins la secció paral·lela GenerationKPlus, i que participarà en la secció oficial del Festival de Màlaga, que arrenca el 17 de març.

Estiu 1993 està narrada des del punt de vista d'una nena de sis anys que se n'ha d'anar a viure amb uns familiars després de la mort de la seva mare. El que inicialment viu gairebé com unes vacances va topant a poc a poc amb una nova disciplina i amb un sentiment d'estranyesa. En una conversa amb El Punt Avui, Simón explica que un dels grans temes de la pel·lícula “és el procés d'adaptació a una nova família, al fet que de sobte hi hagi unes persones noves que s'han de convertir en pare i mare. Són un tipus de relacions que ens semblen molt naturals i que en aquest cas s'han de crear partint de zero”. El film també vol mostrar “l'acceptació de la pèrdua, el fet d'adonar-se que la mare no tornarà mai”. “M'interessa molt veure com els nens s'enfronten a la mort; són prou intel·ligents per entendre-ho”, explica. I hi afegeix: “També era important el punt de vista dels adults, mostrar com passen el dol. No pretenc buscar l'objectivitat, perquè no existeix, però sí que tenia la necessitat de no jutjar cap dels personatges.”

La història d'Estiu 1993 barreja elements viscuts per la mateixa cineasta amb d'altres de ficticis. “Jo era molt petita i m'he hagut d'inventar elements, perquè no ho recordo tot nítidament. Els records són fragmentaris, així que no he buscat tant una continuïtat narrativa com que les escenes fossin aïllades”, assenyala.

Al costat de les petites Laia Artigas i Paula Robles, hi actuen actors com David Verdaguer, Bruna Cusí (que aviat veurem a Incerta glòria), Fermí Reixach i Isabel Rocatti. Un dels reptes era que la interpretació final fos homogènia. “Verdaguer i Cusí van tenir un acte de generositat per posar-se a l'altura de les nenes, i hi van fer molta feina prèvia. Era important que les petites es creguessin les situacions i els personatges, i per això abans havien de jugar molt junts, havien de crear els vincles entre ells. Abans de rodar, van conviure dues setmanes a la Garrotxa”, explica Simón. L'espontaneïtat de les converses desdibuixa on acaba el guió i on comença la improvisació: “Jo diria que aproximadament la meitat de la pel·lícula es correspon amb el que estava escrit. Les nenes mai es van llegir el guió; els actors, sí. Però no el van memoritzar, actuaven a partir del que sabien que havia de passar en l'escena.”