Rastre italià a Barcelona

Tarragona és la ciutat catalana que més vestigis conserva de l'Imperi romà. Ara bé, si parlem de contacte i d'influència en el temps, Barcelona és la població de Catalunya amb més vincle amb Itàlia, en una relació que s'estén del segle I a l'actualitat.

La Barcelona italiana, de Josep Montoya i amb pròleg de la presidenta de la Cambra de Comerç Italiana de Barcelona, Emanuela Carmenati (Cossetània edicions), ofereix un recorregut alternatiu per la ciutat seguint el rastre que han deixat els italians que han passat per la capital catalana al llarg de la història. Entre ells, personatges il·lustres com ara Roger de Llúria i Roger de Flor, dos herois catalans del segle XIII que realment es deien Ruggero di Laura i d'Amichi i Rutger von Blum i eren originaris del país transalpí.

“Hi ha molt patrimoni italià a Barcelona; molt més del que em pensava”, explica Josep Montoya, que destaca, per sobre de tot, quatre grans obres: el sepulcre de Santa Eulàlia, patrona de la ciutat, creat per Lupo di Francesco (XIV); el parc del laberint d'Horta, codissenyat per l'arquitecte Domenico Bagutti (s. XVIII); el cementiri de Poble Nou, construït per Antonio Ginesi (s. XIX) i la font del Geni Català, al pla de Palau, de què es va encarregar la decoració escultòrica a Fausto Baratta (XIX).

Però això no és tot. Aprofitant les bones connexions marítimes, molts italians van venir a fer fortuna el segle XIX i van exportar costums (com ara el vermut!) i sectors professionals (com ara l'hostaleria), que ràpidament es van implantar a la capital catalana. El ja extint bar Torino o l'hotel Cuatro Naciones són dos dels establiments amb llegat italià més emblemàtics de la ciutat.

A més de rutes fins ara desconegudes, La Barcelona italiana també descobreix noves connexions entre italians i catalans en obres de Gaudí, Domènech i Montaner i altres artistes modernistes. El que no resolt el llibre, en canvi, és d'on era Colom: Cristoforo o Cristobal?