biografies i memòries, un gènere en transformació
La memòria com a deure
La memorialística i el dietarisme van arrencar amb força la dècada dels setanta amb la memòria històrica com a motor. En l'actualitat continua, però s'adreça a un públic minoritari
EEls pares de la memorialística catalana, a principis de segle, són Narcís Oller, Gaziel i Josep M. de Sagarra, seguits d'autores com Bertrana, Capmany i Montserrat Roig els anys 70
Comparada amb les literatures francesa i anglesa, la catalana no ha estat gaire rica pel que fa al conreu de memòries i dietaris. L'arrencada important de la publicació d'aquest tipus d'obres s'ha de situar els anys setanta del segle passat, amb l'arribada de la democràcia. Aquest fenomen està estretament vinculat amb la necessitat de dur a la llum la memòria històrica dels vençuts a la guerra civil espanyola. Entre els anys 80 i 90 es va produir el “moment daurat” d'aquests gèneres, tal com argumenta el professor de Filologia de la Universitat de Vic Llorenç Soldevila, autor del primer inventari de la memoralística catalana contemporània. “Amb les llibertats arriba la possibilitat de publicar la memòria històrica i revisar els fets polítics de la postguerra, i apareixen diversos títols, la majoria publicats amb Edicions 62”. Segons el seu estudi, la dècada dels setanta es van publicar 92 títols, mentre que la del 80 101. L'eclosió arriba al seu màxim durant la dècada dels 90 amb 153 títols publicats.
A l'inici d'aquest despertar pertanyen les obres memorialístiques d'Aurora Bertrana, Maria Aurèlia Campmany, Teresa Pàmies, Montserrat Roig, que suposa “un salt qualitatiu”, o Josep Maria Castellet. En l'àmbit del dietarisme sobresurt Pere Gimferrer, que suposa una represa del gènere amb els seus dos volums: Dietari (1979-1980), i Segon dietari (1980-1982).
L'antecedent d'aquest tipus de literatura més personal i íntima s'ha de buscar a finals del XIX amb Francesc Rierola. En el seu dietari (Dietari, 1908) ofereix “un dels testimonis directes més intensos dels atemptats de les bombes del Liceu”. Un altre pilar, Jacint Verdaguer –de qui també tracta Rierola– amb els seus article recollits sota el títol “En defensa pròpia”, d'una modernitat rotunda i en diàleg amb el contemporani J'accuse d'Emile Zola. A àrtir del Noucentisme apareixen en el terreny de la memorialística noms com els de Narcís Oller (Memòries literàries, 1913-1918/1919-1922), Gaziel (Tots els camins duen a Roma, 1958) i Josep Maria de Sagarra (Memòries, 1954), uns autors clau que “regularitzen” el gènere i dels que beu Josep Pla. El quadern gris és el dietari que el va consagrar, tot i que no és autèntic, sinó que el va treballar posteriorment. Altrament, Pla també va conrear les biografies (Manolo, Rusiñol), sense oblidar els retrats literaris Homenots.
Els anys cinquanta, l'editorial Aedos (1947-1996) va afavorir el gènere instaurant un premi de biografies i memòries que va tenir molta repercussió. Actualment es convoca un que duu el nom de Gaziel –ves per on– i que publica RBA/La Magrana en català i castellà. Ja s'han fet setze edicions i la darrera l'ha guanyada l'historiador Javier Varela amb la biografia d'Eugeni d'Ors. L'any passat va fer-ho Andreu Martín amb l'autobiografia De moment, tot va bé. En l'actualitat les memòries i les autobiografies, segons Soldevila, han perdut pistonada, tot i que són més fàcils de publicar que no pas les biografies, que requereixen la feina d'un biògraf. Amb tot, encara se'n publiquen en compta gotes, com per exemple les memòries de Jordi Pujol, o les de Moisès Broggi. Altres opcions són el filó de les memòries literàries impulsades pel segell Proa, com ara les de Vicenç Villatoro (Un home que se'n va), Joan Francesc Mira (El tramvia groc), Manuel Cuyàs (El nét del pirata), o Gabriel Janer Manila, Ha nevat sobre Yesterday.
Un gènere en perill per les xarxes
“Actualment els lectors de memòries són limitats, perquè es requereixen coneixements històrics per saber si el que s'explica és cert o no, a banda que els autors no s'exposen gaire”. En tot cas, Soldevila, que ha publicat l'antologia d'Un temps d'un país, sosté que es tracta d'un gènere que no perd interès: “La memòria, més que feble, és traïdora, i et permet jugar al joc de la veritat i al mentida a partir dels coneixements que tinguis”. Una altra qüestió és com ha afectat a aquest gènere la revolució del món digital, un receptacle d'altra banda ideal per a les literatures del jo gràcies al format bloc: “Les xarxes socials s'enduen les idees que després no quedaran fixades en llibres... la memòria s'esvaeix; podem dir instantàniament què pensem en una piulada, però no queda fixat de cap manera, com abans amb les cartes o els dietaris”, apunta Soldevila. Es tracta d'un problema ben real i que planteja interrogants també sobre com es transformarà l'estil literari dels narradors amb les noves formes de comunicació per la xarxa, instantànies, curtes i simples.
les novetats en biografies i memòries
