entrevista. John Mayall
“No considero que als Bluesbreakers fes cap funció de mestre”
Pioner del blues anglès i líder, als seixanta, d'una banda per la qual van passar Eric Clapton, Jack Bruce, Peter Green, Mick Taylor i Andy Fraser, entre d'altres estrelles, John Mayall continua fent discos i girant per tot el món. Dimarts presenta a l'Apolo de Barcelona el seu nou disc: Talk about that.
Té 83 anys. Ja li aguanta, el cos, aquestes gires mundials?
Sí, per descomptat. Aquest any ja tenim lligats 130 concerts, així que serà un 2017 ben atrafegat.
Pensava sovint, quan era jove, en el dia que esdevindria un vell ‘bluesman' de 83 anys tocant en escenaris d'arreu del món?
No crec que les persones, quan són joves, pensin tan enllà i jo no en sóc l'excepció. Simplement creia fermament en la música que feia...
La seva percepció del que significa el ‘blues', amb tots els seus misteris, és molt diferent a la que tenia aleshores, però?
No. Simplement vaig connectar amb el blues i el jazz, i aquesta connexió, afortunadament, ha perdurat.
Quina mena de ‘blues' volia capturar, en el seu nou disc?
No ha diferit gaire del que ja vaig fer en l'anterior, ja que l'he gravat amb els mateixos músics. Sí, però, que aquesta vegada he escrit la majoria de cançons, la qual cosa no faig habitualment, i hi tnc la participació de Joe Walsh [guitarrista dels Eagles]. Crec que, amb tot plegat, ha quedat un bon disc.
Joe Walsh, precisament, ha dit que tocar amb vostè figurava en la seva llista de coses pendents des dels anys setanta. Per què han tardat tant?
No en tinc ni idea. Va ser a l'estudi quan vaig rebre un missatge de la seva gent dient-me que li agradaria que ens trobéssim. Per a mi va ser tota una sorpresa. Vam gravar dues cançons i tot va ser molt natural.
Solia dir que, abans de gravar un disc, els posava als seus músics uns quants discos en els quals emmirallar-se. Va ser així, aquesta vegada?
No, tinc la sort que, amb els meus músics actuals fa una pila d'anys que hi toco i tot és molt fàcil. Sí que faig una cinta amb versions que vull tocar i ho posem en comú, però tot va molt rutllat. Ens coneixem de fa molt temps i hem arribat a aquell moment en el qual la música parla per si sola. Ara som un trio, amb Greg Rzab al baix i Jay Davenport a la bateria.
Com ha canviat la dinàmica de la banda?
Em fa estar més pendent del que faig, però és interessant. Les interaccions entre els tres crec que donen molt de joc.
Hi ha una cançó en el disc anomenada ‘The devil must be laughing' [‘El dimoni deu estar rient]. De què?
De la situació del món, amb tota aquesta violència i les guerres basades en la religió. La situació fa por, hi ha un clima molt gran d'inestabilitat, així que el diable deu estar content...
De què més volia parlar en aquest disc?
Els temes vénen cap a mi amb certa naturalitat. Hi ha moltes cançons sobre les relacions personals, per exemple. Un cop tinc la idea per a la cançó, trobar la música és força més fluid.
Pels seus Bluesbreakers, als seixanta, hi van passar un munt de músics que, poc després, esdevindrien estrelles. Com definiria, exactament, el seu paper?
No considero que als Bluesbreakers fes cap funció de mestre, tot i que jo era deu anys més gran que ells. Simplement vaig trobar gent amb una habilitat especial per comunicar-se a través del blues.
Idealitzem els seixanta, les generacions més joves?
Va ser un període excitant, no únicament pel que fa la música sinó també políticament i socialment. Realment existia aquell sentiment de canvi.
Quin és l'estat de salut del ‘blues'?
El més important és que es continua escoltant. Els Rolling Stones acaben de fer un disc que farà obrir el gènere a una nova generació.
Li agrada?
Sí, fan la música d'on provenen. Es nota que s'ho han passat molt bé gravant-lo.
