Autoretrat amb all, porró i pit

“En l'aspecte personal, a Bigas li ho dec tot: la carrera, una dona...” Javier Bardem no és una estrella propensa a l'exposició mediàtica, però Bigas Luna, que el va fer debutar en el cinema el 1990 amb Las edades de Lulú, bé justifica una excepció. Jamón, jamón (1993) és una fita que va marcar per sempre la seva carrera, i la de Penélope Cruz, la seva parella, i Jordi Mollà, present també en el passat Festival de Sant Sebastià, on van promocionar el documental Bigas x Bigas, que avui arriba als cinemes.

“Vam rodar amb ell quan Penélope tenia 16 anys i jo 22 –recorda Bardem–. Érem molt joves, fèiem una pel·lícula delicada amb tres vaques sagrades com eren Juan Diego, Stefania Sandrelli i Anna Galiena, amb un fred que feia a Los Monegros i nosaltres en pilotes... Podria haver estat traumàtic, però ell ho va fer fàcil. I per això seguim treballant avui en dia, perquè ens va fer estimar el que fèiem.”

Bigas x Bigas es basa en més de 600 hores de gravacions del mateix cineasta, una mena de diari personal, amb imatges en lloc de paraules escrites. Santiago Garrido Rua ha codirigit i muntat el documental, en què Bigas Luna apareix als crèdits també com a director. Amb la càmera a la mà, el cineasta repassa els motius més habituals del seu cinema (el porró, l'all, la terra, la figura femenina, el sexe, la gastronomia...) i l'entorn humà, animal i geogràfic que el van inspirar: la família, els amics, els actors, el seu gos, la seva casa de Virgili, a la Riera de Gaià (Tarragonès)... Cèlia Orós, la vídua del cineasta, i Carles Sans, un dels productors, van demanar a Javier Bardem la col·laboració en aquest projecte, que també ha acabat produint.

Bardem, que va treballar també a Huevos de oro i La teta i la lluna, defineix Bigas Luna en present com una persona “simple, fa de la vida un lloc, una experiència més terrenal, més senzilla, que ho redueix tot a conceptes més bàsics”. I sobretot, hi afegeix, “és una persona molt afectuosa, inclusiva, que inclou tothom”. “És de les persones menys classistes que he conegut. Tothom era benvingut a la casa de Bigas. Per ell, tot era important, i alhora res era necessari. I el menys necessari és un mateix, no tenia gens d'arrogància. No anava donant lliçons, respectava molt el silenci, cosa que, sobretot avui dia, em sembla meravellosa.”

Jordi Mollà també va treballar amb Bigas a Volavérunt i Son de mar. En guarda bons records: “Quan em va trucar la segona vegada vaig pensar: menjaré bé, serà divertit, fins i tot potser podrem fer la migdiada, serà dur, potser farà fred, però estarem en un bon hotel...” També destaca el seu caràcter polifacètic: “Tenia tants interessos que no sé si es dedicaria al cinema, si encara fos viu.”