Duresa i esperança

No hi ha dubte que fa temps que el cinema d'animació experimenta una transformació pel que fa a la seva tècnica, formes i continguts. Sense apel·lar a un món imaginari, la producció francesa Ma vie de courgette/La vida de Calabacín (realitzada en stop motion amb ninots articulats de 25 centímetres animats pla a pla i uns decorats construïts a escala) està plena de poesia i imaginació invocant el món real en què hi ha nens víctimes de maltractaments i abusos, de la violència masclista o de les inclements polítiques migratòries. Basada en un relat autobiogràfic de Gilles Paris i amb un guió en què ha col·laborat Céline Sciamma, una de les més interessants cineastes franceses actuals que ha abordat la diferència sexual i identitària dels adolescents a Tomboy i La naissance des pieuvres, la pel·lícula presenta un nen de deu anys, Ícar, ingressat en un centre d'acollida de menors després de la mort sobtada de la seva mare, que l'anomenava Carbassó.

Al centre de menors, mostrat com un lloc de refugi, Carbassó conviu amb altres nens amb les problemàtiques abans esmentades. El primer llargmetratge de Claude Barras, forjat en els curts d'animació, no eludeix, doncs, la duresa real que afecta els infants, però, a més de fer-ho sense tremendisme, està habitada per l'esperança. En tot cas, amb un to sempre pertinent i uns diàlegs tan enginyosos com veraços, evita el sentimentalisme i no busca la llàgrima fàcil, però va carregant-se d'emoció. És una pel·lícula amb vigor moral que està concebuda per fer-se comprensible als nens a partir de certa edat, però que no únicament hi està destinada, de manera que permet disfrutar-la a tota mena de públics.