L'artista adolescent

Un dia, no se sap ben bé com, el monument a Fidel Aguilar (Girona, 1894-1917) del parc de la Devesa va perdre l'estàtua que hi havien erigit l'estiu de 1930 els Amics de les Arts, coneguda com la Sulamita, o la Sodomita, o la Noia de la trena, segons quina sigui la font de consulta. Durant molt de temps, el monòlit que li servia de peanya, projectat pel pintor i decorador Francesc Gallostra, va presentar, doncs, aquest aspecte mutilat, trist, una mica absurd. Després, molt després, l'estàtua va reaparèixer, però ja no era la mateixa: l'Ajuntament n'havia fet fondre una altra perquè, pel que sembla, la primera, una adaptació a escala que havia concebut l'escultor Florenci Comas a partir de l'original d'una de les obres més representatives d'Aguilar, havia quedat tan malmesa que ja no era aprofitable. No va quedar del tot clar si és que en realitat la peça robada mai no va poder ser recuperada. En tot cas, també aquesta segona còpia un bon dia va desaparèixer, però les brigades municipals la descobririen al cap de quinze dies amagada sota un banc de la mateixa Devesa. A Girona, els lladres no només tenen uns gustos exquisits, sinó que a més a més són amics de la broma. Ben mirat, també van acabar robant la rèplica de l'escultura Imploració de la Cort Reial, al cap de menys d'un any que l'Ajuntament la hi col·loqués, el 1996, per commemorar el centenari del naixement de Fidel Aguilar. En aquest cas l'ensurt va durar poc, perquè en menys de 72 hores una trucada anònima (l'autor del furt?) va permetre localitzar la peça prop de l'estadi de Montilivi, però va tenir molta més repercussió, segurament perquè una peanya buida al cor del barri vell fa més mal efecte que als solitaris jardins de la Devesa. Mai no s'ha conegut la identitat dels infractors, titllats de mers vàndals o brètols, tot i que s'ha de tenir alguna cosa més que sentit de l'humor per desancorar una escultura de bronze de més de cent quilos i traginar-la des del centre de Girona fins als boscos de Palau.

Sigui com sigui, les desafortunades figures de la Devesa i de la Cort Reial han acabat sent les més conegudes i reproduïdes de Fidel Aguilar, però no és gens clar que hagin contribuït a aprofundir en el coneixement d'aquest artista mort en plena joventut i en el qual el petit nucli noucentista gironí havia dipositat tantes esperances. Quan va morir, avui fa exactament un segle, tenia 22 anys, no res, un esbós de vida; els havia fet a l'estiu i estava decidit a celebrar el següent aniversari ja plenament consagrat a Barcelona, on va establir-se probablement a la tardor. Aquella estada, però, seria molt breu. Per un dels escassíssims papers manuscrits que se'n conserven, se sap que al desembre ja tornava a ser a casa, molt malalt. Encara tindria ànims de dissenyar un estendard per a l'orfeó del Centre Moral, del qual formava part i que dirigia el seu amic Josep Baró, però ja no el podria veure acabat. Va morir el 21 de febrer de 1917, a la seva petita habitació al quart pis del número 10 del carrer de la Força, amb vistes privilegiades al pati del Rabí. La premsa en va parlar més aviat poc. Un article de Rafael Masó al Diario de Gerona, assegurant que se sentia com si li haguessin arrencat un tros de si mateix, és el més citat per raons òbvies. És un article preciós, i també tristíssim: l'arquitecte sabia que perdia el seu col·laborador més eficient, el més delicat, el de més talent; el més indefens, també. Ni tan sols ell, que seria sovint acusat d'haver-se aprofitat del seu jove pupil, podia passar per alt la precarietat domèstica en què Aguilar havia hagut de bregar des de la infància. El pare, carboner d'ofici, havia mort quan ell tenia 11 anys, i la mare, una dona analfabeta i profundament religiosa, va haver de pujar sola sis fills, dels quals Fidel era el noi gran. La tutela de Masó, com també la del mecenes i poeta Xavier Monsalvatje, devia ser com un bàlsam per a aquell artista que s'havia passat l'adolescència fent de tallista de mobles i d'ajudant d'un escultor de sants per portar el pa a casa.

Fins ben bé un any abans de morir, però, no obtindria cap reconeixement públic, excepte pels encàrrecs que li anaven proporcionant Masó i Monsalvatje: una figureta orlada per a un espirall de la Casa Casas de Sant Feliu de Guíxols, uns putti rodanxons per a un mirall de la Casa Ensesa, uns gravats al boix per fer d'ex-libris, uns caps de pedra per ser sortejats a la festa d'Any Nou d'Athenea. Quan més prometia, va morir. Una necrologia a La Revista de Barcelona signada per un tal Salvat, rere el qual és més que probable que hi hagi Joan Salvat-Papasseit, empleat aleshores a la llibreria de les Galeries Laietanes, oferia el primer retrat de classe de Fidel Aguilar, anticipant-se al que perfilaria Enric Marquès als anys setanta. És molt aviat, doncs, que se li construeix la imatge de l'artista heroic, sacrificat, pobre i malaguanyat. És un mite que en certa manera ha tenyit tota la seva obra d'una melangia que potser originalment no tenia. Als 22 anys, què vols?, qui té por de res? Les seves figuretes estilitzades i sinuoses, amb aquell gràcil decantament de cap i el somriure enigmàtic d'una revelació interior, bé podien apuntar més aviat cap a la joia de viure, la sensualitat i la potència juvenils. No és estrany que connectés tan bé amb la sensibilitat de la generació següent, tan imbuïda de les lleugereses de l'Art Déco. L'exposició que l'Ajuntament de Girona inaugurarà el 13 de maig a la Casa Pastors, on reunirà una àmplia retrospectiva del llegat d'Aguilar amb més d'un centenar d'obres procedents de col·leccions públiques i particulars, és una bona ocasió per acostar-nos-hi amb una altra mirada, més feliç, menys lúgubre, més viva.