Festejant cinc anys al Raval

Dilluns em vaig passar gairebé tot el dia a la Filmoteca, que festeja aquesta setmana el seu cinquè aniversari al Raval, on s'hi va construir la seu actual ensopegant amb ruïnes i amb els prejudicis de molts que auguraven una davallada d'espectadors en tal barri: contràriament, el públic ha augmentat amb molts veïns del mateix Raval sense haver-ne perdut d'altres barris. El cas és que al matí vaig assistir a una projecció per a la premsa d'Une histoire de fou/Una historia de locos, una pel·lícula del marsellès Robert Guédiguian que, essent ell mateix d'origen armeni i també Ariane Ascaride, intèrpret de quasi tots els seus films, aborda la transmissió generacional del genocidi que van patir els armenis, del 1915 al 1923, per part de l'estat turc sense que aquest ho hagi reconegut mai. Mentre mirava el film vaig recordar que Hitler va dir que, tal com en el cas dels armenis, ningú no es recordaria del que passaria als jueus. Tanmateix, els armenis escampats pel món no ho van oblidar i, a vegades amb accions armades “justicieres”, van aconseguir que la seva tragèdia fos coneguda. D'aquest fet n'acaba emergint un tema poderós, extrapolable i perdurable del film: el “justicier” pot convertir-se en un assassí perquè la violència és addictiva.

Guédiguian, que dimarts també va presentar en una sessió pública Une histoire de fou a la Filmoteca que dirigeix el seu amic Esteve Riambau, va assistir a la festa amb la qual van celebrar-se els cinc anys de la seu al Raval. Per això vaig tornar-hi a la tarda. Riembau va insistir a la sala Chomón i després al vestíbul, en el moment de tallar el pastís d'aniversari, que no és l'únic “responsable” i que el treball de molta gent fa possible la Filmoteca. Estava exultant i encara més quan el conseller Santi Vila va anunciar que el govern de la Generalitat està tramitant que el centre tingui un estatus jurídic propi (semblant al del TNC, el MNAC i l'Auditori) que no el faci depenent de l'ICEC. Riembau ho va rebre com un regal d'un aniversari que, evidentment, va festejar-se amb la projecció d'imatges cinematogràfiques. Els assistents a l'acte, presentat per la “parella de fet” formada per Àlex Gorina i Jaume Figueras, vam disfrutar primerament les imatges (restaurades per un equip dirigit per Mariona Bruzzo) d'una vista Lumière rodada a Londres i d'un film fantàstic de Méliès. Desprès de fer memòria del cinema dels orígens, va projectar-se un document preciós de Laya Films, la productora cinematogràfica del Comissariat de Propaganda de la Generalitat Republicana: Ollaires de Breda. Sí, tot el procés d'elaboració de les olles de terrissa en uns temps convulsos que van fer-se presents amb l'altra cara de la propaganda: fragments de noticiaris que, anteriors al NO-DO, van començar a projectar-se mostrant Franco (a primers de l'any 1936, provant canons comprats a l'Alemanya nazi per part del govern dretà de la CEDA) abans de la guerra civil per continuar amb imatges relatives a la València “roja” destruïda i ocupada pels feixistes; dels bombardeigs nazis (narrats amb complaença) sobre Londres o d'una trobada en una estació de tren entre Mussolini, amb el seu caminar fatxenda per l'andana, i Hitler el març de 1940. Imatges de l'horror (com les dels films nazis que, podent-se projectar només en circumstàncies excepcionals, van configurar el cicle amb més assistència programat durant aquests cinc anys a la Filmoteca) que van tenir el seu contrapunt final amb fragments d'un film d'animació català realitzat l'any 1950, Érase una vez, dirigit pel crític d'art Alexandre Cirici-Pellicer i amb dibuixos de Josep Escobar. Una raresa basada en la Ventafocs creada el mateix any que la Disney també va adaptar el conte. Una Filmoteca sempre et pot sorprendre. Per molts anys.