Revisant els Jocs

Ja quan va viure, fa 25 anys, l'esdeveniment que va enlluernar tota una ciutat i un país sencer, els Jocs Olímpics de Barcelona 1992, Lluís-Anton Baulenas va sentir una certa incomoditat, una “sorpresa” en veure que ni tan sols el món intel·lectual reaccionava davant una contradicció evident: mentre aquí tothom semblava dur incorporat un somriure d'anunci de dentífric estampat a la cara, a Sarajevo, a dues hores d'avió, la matança feia estralls. Aleshores va escriure una obra de teatre i la novel·la El fil de plata, però no ha estat fins que ha arribat el distanciament necessari que l'escriptor no s'ha submergit de ple en una història, Amics per sempre (Bromera), que posa en evidència aquest desfassament. “És curiós com, 25 anys després, encara continua vigent aquest punt de vista cofoi sobre els Jocs; van tenir coses bones, però també dolentes.” Per exemple, recorda que la Vil·la Olímpica, que s'havia de destinar a habitatge social, al final no es va fer, o com el jutge Garzón va detenir independentistes catalans, en un moment, a més, en què es va veure la independència dels països Bàltics i el referèndum de independència de Kosova.

El protagonista, Ferran Simó, és un home “normal i corrent” que de manera inesperada es troba embolicat a la guerra de l'ex-Iugoslàvia. Allà és capturat i convertit, literalment, en un gos. Aconsegueix fugir i torna a la ciutat que viu en una eufòria tan gran que és incapaç de sentir empatia pels que pateixen a la guerra. Amb tot, coneixerà dues dones amb què s'establirà un triangle amorós: “És una història d'amor, de trastorn i de mort; no és trista, però sí dura.”

Baulenas ha guanyat el premi Ciutat d'Alzira amb aquesta novel·la, mentre que Jaume Sobirana va guanyar el Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta amb Cafarnaüm (Bromera). Es tracta d'un dietari en què Subirana recopila textos en la línia d'Adrada, una literatura fragmentària en què l'escriptor fa observacions, reflexions i comentaris diversos. “És un llibre construït en el temps i el resultat d'un exercici literari que consisteix a donar unitat a unes reflexions esparses”, explica l'autor.

Ahir també es va presentar del mateix segell Una família normal, de Marta Buchaca, Premi de Teatre Palanca i Roca-Ciutat d'Alzira. “És el viatge d'una noia cap a l'alliberació del sentiment de culpa, que li va insuflar el seu pare quan tenia 10 anys i va morir la mare.” Buchaca, que fins ara s'havia mogut en el registre de la comèdia, aquí indaga en el drama familiar, una obra que portarà a escena amb la direcció de Pau Miró.

Dins el segell juvenil de Bromera, Trànsit, Maria Mercè Roca ha publicat una interessant novel·la ambientada a la Barcelona dels anys trenta, protagonitzada per una noia que vol ser nedadora. La noia del club retrata l'ambient d'eufòria que es va viure en aquella època d'obertura i de progrés que va quedar estroncada amb la Guerra Civil, així com la vida de moltes dones que es van voler obrir camí en el camp de la natació com una manera d'emancipar-se. “Era un desig de sortir de casa, de ser una persona avançada i moderna, una dona trencadora, i alhora femenina”, va argumentar ahir Roca. La novel·la no està inspirada en cap personatge real, però la Flora “podria haver existit”. A més, el llibre és un homenatge al periodisme d'investigació de l'època i apareixen personatges reals com ara Irene Polo i Anna Murià.

En l'apartat de traduccions, el segell valencià proposa de cara a Sant Jordi la novel·la guanyadora del Goncourt, Una dolça cançó, de Leïla Slimani; Fins i tot els morts, de Benjamin Black (John Banville), i Recursos humans, de Pierre Lemaitre, una obra al marge de la sèrie Camille Verhoeven.