El MNAC crida a la revolta

Victor Hugo tenia per costum dibuixar amb la ploma de cap per avall. És a dir, que utilitzava les barbes de la seva eina d'escriptura com un pinzell. Així és com intentava emular el moviment del vent, “que es dissemina pertot arreu”, diu el filòsof i historiador de l'art Georges Didi-Huberman. Així veia també l'autor d'Els miserables les revoltes socials per canviar l'estat de les coses: com un cicló desbocat.

Didi-Huberman ha volgut que aquesta atmosfera poètica ho impregnés tot, fins al més petit detall, de l'exposició Insurreccions, que es pot visitar al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) fins al 21 de maig. “És una tempesta dels desitjos de llibertat”, exclama. La mostra fa una dissecció dels moviments populars que planten cara a la submissió a un poder absolut i explora la manera com els han representat els artistes, des dels gravats de Goya fins a les instal·lacions, pintures, fotografies, documents i vídeos contemporanis.

L'exposició ha estat organitzada pel Jeu de Paume de París, que dirigeix la catalana Marta Gili, on es va exhibir la tardor passada tot generant molta discussió i participació –i també polèmica–, de les quals el MNAC no va gaire sobrat. D'aquí ve l'interès del seu director, Pepe Serra, d'apropiar-se-la.

“Aquest projecte és un abans i un després en el nostre programa”, remarca Serra, amb una idea de museu clara contagiada de coratge –tot i que en bona part manllevada del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), on de mostres insurrectes n'estan força bregats–. “No podem ignorar els fenòmens del nostre temps ni allunyar-nos-en. El museu té una responsabilitat amb el que està passant a fora”, afirma. I a fora hi ha certament molta agitació.

A Barcelona la mostra hi ha arribat personalitzada, i no només pel títol, que originàriament era Soulèvements, però la traducció literal (aixecament) jugava una mala passada per les seves connotacions franquistes. S'hi han afegit prop d'un centenar d'obres de la col·lecció del museu del Palau Nacional i d'altres institucions artístiques del país, i són un total de 300 les peces que hi llueixen.

A Didi-Huberman li va semblar una excel·lent proposta que la imatge principal de l'exposició fossin els grisos carregant contra els ciutadans que es manifestaven el 1976 a favor de la llibertat, l'amnistia i l'estatut d'autonomia, la icònica fotografia de Manel Armengol que va donar la volta al món. “És meravellosa. Va passar a Barcelona, que és una capital de la insurrecció, però transcendeix Barcelona, com les altres obres que hem incorporat. No existeix un art autòcton. Hi ha una iconografia de la revolta que és universal”, emfasitza el comissari.

Aquesta és la raó de ser del projecte: escodrinyar els gestos i els símbols de la rebel·lió, les “emocions col·lectives” d'aquells que decideixen revoltar-se, aquí i allà, abans i ara. “El 1808 els resistents espanyols a l'ocupació francesa alçaven els braços, especialment als Desastres de Goya, com alçaven els braços els Black Panthers a Chicago o els romanesos quan es van adonar de la seva victòria sobre la dictadura de Ceaucescu. Cada minut que passa hi ha, suposo, mil braços que s'alcen en algun lloc: un carrer, una fàbrica en vaga o un pati d'escola”, detalla Didi-Huberman.

Els braços enèrgicament aixecats que Juli González va esculpir en bronze acabada la Guerra Civil se sumen a aquest vocabulari visual de la desobediència, en què tampoc hi falten les boques obertes, com la del Cap de la Montserrat cridant, una altra peça mítica d'aquest mateix escultor.

L'exposició és d'obres d'art (i n'hi ha de firmes de primera: Honoré Daumier, Henri Cartier-Bresson, Man Ray, Allan Sekula...) i aquest és un punt important per entendre la controvèrsia que hi ha hagut al seu voltant: se l'ha acusat d'estetitzar la lluita política. “La lògica que he seguit és la de l'estètica i la de la poètica. És a dir, la del món sensible. Les millors poesies s'han escrit en fulls volants, i el cant és el signe primigeni de tota insurrecció. No és una exposició documental que reculli manifestacions com una enciclopèdia, i per això a París gairebé ningú s'hi va sentir identificat, ni la comunitat jueva, ni les associacions feministes... Suposo que aquí passarà el mateix.”

I passarà perquè, per posar un exemple, no hi ha cap rastre del moviment del 15-M. Hi ha indignats d'altres temps i contextos, com Rose Zehner, la militant sindicalista que després d'una vaga va ser acomiadada de la fàbrica Citroën de París, el 1938 (la cèlebre fotografia que li va fer Willy Ronis arengant les obreres val per mitja exposició), les Mares de la Plaza de Mayo, els camperols de Chiapas o els refugiats d'Idomeni.

I també hi ha moments emocionants en el recorregut. Quatre minúscules fotografies preses clandestinament a Auschwitz invoquen el motí fallit dels presoners jueus als quals els nazis havien destinat a una missió macabra: la gestió de la mort de la seva gent a les cambres de gas. La revolta va fracassar... relativament. No es van poder evadir d'aquella tasca sinistra, però les proves que van amagar sota terra van ser el testimoni més punyent i feridor dels extrems de perversitat dels seus botxins.

“En l'horitzó de moltes insurreccions hi ha la mort”, rebla Didi-Huberman. Els rebels jueus estaven sentenciats, com tres dècades després hi va estar el jove anarquista Salvador Puig Antich. Joan Miró es va apropar a la seva angoixa en un famós tríptic que va acabar de pintar el dia que els franquistes el van executar. Miró va concebre aquella obra com un espai íntim –en va dir capella– del patiment humà i de la dissort dels oprimits. Els dibuixos preparatoris de L'esperança del condemnat a mort no s'han integrat pas ara a l'exposició sinó que ja hi eren a París. Només faltaria: mai un traç havia dit tantes coses.