Crítica
Pertorbador combat de dues feres
Hi ha un efecte hipnòtic, en aquesta posada en escena, que atrapa
“Els nostres papers haurien d'interpretar-los unes feres”, li canta el vescomte de Valmont a la marquesa de Merteuil a l'òpera Quartett, adaptació del compositor (i llibretista) italià Luca Francesconi de l'obra teatral homònima de Heiner Muller inspirada en la novel·la epistolar Les amistats perilloses, de Chordelos de Laclos. Sols a l'escenari, Valmont i Merteuil són unes feres astutes i (auto)destructives que es desdoblen (ell en Madame de Tourvail, la dona casada a qui vol seduir, ella en Valmont i en Cécile de Volanges, jove sortida d'un convent vista com una presa fàcil) emmirallant-se, projectant els seus desigs, exercint la seducció com un joc de poder del qual no se'n poden desfer, intentant conjurar inútilment l'envelliment. Dos monstres humans lliurats a la representació, observada amb un nihilisme implacable.
El muntatge escènic d'Àlex Ollé (La Fura dels Baus) per l'òpera de Francesconi, que va estrenar-se l'any 2011 a l'Scala de Milà i que ara ha arribat al Liceu, confina Merteuil i Valmont en un cub (o si es vol un búnquer) suspès a l'escenari. Tancats en ells mateixos, insensibles al món, que està en guerra, com suggereixen les primeres imatges aportades per Franc Alleu projectades en una gran pantalla, immersiva, on es completa la representació dels somnis i els malsons dels personatges. Hi ha un efecte hipnòtic en aquesta posada en escena que, causant inquietud, atrapa. Com ho fa la música de Francesconi, que fa mantenir-hi una atenció tensa a través de la riquesa i complexitat tímbrica. Una música pertorbadora acordada al text i al combat en un sol acte, de 80 minuts, de Valmont i Merteuil, encarnats en dos intèrprets excel·lents exigits per una partitura que reclama registres diversos entre el murmuri i el crit, la reminiscència lírica i l'apunt jazzístic: el baríton Robin Adams i la soprano Allison Cook, que va debutar gloriosament en un Liceu que, la nit de l'estrena, va rendir-se a aquesta òpera contemporània. Una bona notícia que hauria d'incitar a un més gran atreviment a la direcció artística del Liceu. Havent començat la temporada amb una gran Elektra, un llegat de Patrice Chéreau, la bona recepció de Quartett resulta encoratjadora. Cap queixa. Molts d'aplaudiments. Als cantants, a Àlex Ollé i el seu equip artístic, al director musical Peter Rundel (al capdavant d'una formació reduïda de l'Orquestra del Liceu que va conviure amb una música electrònica gravada) i, és clar, a Luca Francesconi, autor d'una òpera excepcional de la qual diu que no és per covards.
