“«Incerta glòria» parla de desarrelament”

Coneixia aquesta novel·la perquè Marc Recha em va dir que l'havia de llegir i ho vaig fer. Al cap dels anys, després de Pa negre, la Isona Passola em va proposar adaptar-la, tenia ganes de continuar treballant junts en la mateixa línia, amb algun autor català. A mi no em venia molt de gust, just després de Pa negre, però em vaig posar a fer el guió amb la Coral Cruz i en el moment adequat, quan la Isona tenia el finançament, i jo ja estava madur per a aquesta història, la vam posar en marxa.

Hi ha diferents raons per triar. Primer de tot, perquè són mil pàgines i escaig, s'ha de fer una tria grossa, si no, en sortiria una sèrie de deu capítols. Vam decidir de bon principi que l'aspecte bèl·lic gairebé no el tocaríem, perquè per contar batalles has de tenir un pressupost decent, i abans d'estirar més el braç que la màniga, vaig pensar que no calia explicar-lo. El conflicte bèl·lic és una part petita de les conseqüències de la guerra, important, perquè mor molta gent, però només una part. La guerra és al front i fora del front, i en el front hi és de moltes maneres: pot ser un front en lluita i un front en espera, una situació molt especial que reflecteix Incerta glòria i que m'agrada: amb la gent desarrelada i que no sap cap a on va.

Per diverses raons. Filmar un procés intel·lectual de personatges que fan disquisicions morals, metafísiques i religioses, com és el cas, és molt difícil, sempre has d'anar als diàlegs, i corres el perill de fer una cosa pesada i poc reflexiva. El cinema no és l'espai adequat per a aquest tipus de reflexions. La literatura sí que és un espai excel·lent, perquè et permet alentir el pensament i assaborir aquestes coses, però en cinema has d'anar més ràpid. Ho has de donar més per atmosferes i situacions que no per la disquisició filosòfica verbalitzada. D'altra banda, també em passa que jo no soc un intel·lectual. No vull dir que sigui inculte. L'altre dia parlava amb la Maria Bohigas, la neta de Joan Sales i editora del llibre, i em va dir que jo i ell som completament oposats. I és cert, som com de planetes diferents, el Sales és molt racional i intel·lectual, inclús cerebral, i jo no. Se'm fa molt difícil reflectir en imatges l'aspecte intel·lectual de l'obra.

Jo crec que sí, és una persona que va més enllà de les ideologies que marquen separacions. Ell parla d'ideologies, però no fa un posicionament clar. El fet que algú passi d'un bàndol a l'altre no és per una qüestió ideològica, és una conseqüència emocional d'aquesta persona davant d'una situació absurda i cruel com és una guerra. No es planteja la ideologia dels fatxes o dels republicans, es planteja altres coses, de tipus moral i d'enfrontar-se al món i a l'ésser humà. Pel que fa a la pel·lícula, la visió que té la gent més jove és diferent. A casa meva, el meu pare va fer la guerra, precisament al front d'Aragó [on s'ambienta la novel·la i la pel·lícula], i estava al bàndol dels “nacionals”, però no era la seva ideologia. Moltíssima gent que va fer la guerra no es va moure per motius ideològics. N'hi va haver que sí, que van donar la seva vida amb uns ideals molt clars, però molta gent no. Jo crec que Incerta glòria també parla d'això, indirectament. No és una pel·lícula que ningú s'hagi de prendre per refrescar la memòria. I si ho fa, és en el sentit del desarrelament que provoca una guerra, és una advertència. Incerta glòria parla d'aquest desarrelament, acaba amb imatges de tota la gent desarrelada, que marxa per camins sense saber ni on va, que és el que passa amb els refugiats d'avui en dia. Per mi era important mostrar això com la conseqüència més brutal de la guerra. Més que els morts en campanya.

Bé, la joventut la van tenir, però és el que es diu en aquest poema de Shakespeare [d'on ve el títol d'Incerta glòria], que la incerta glòria no tornarà, se'ns està escapant dels dits. En lloc de viure una joventut resplendent, alegre, oberta cap a fora, l'han de viure desassossegada, trista, amagada i plena de desastre.

Quan escrivíem el guió, la Coral Cruz deia que era com un western, com Johny Guitar. Jo no ho havia pensat llavors, la veritat. Això sí, veia que el paratge havia de ser desèrtic, i en cap cas una cosa amable. Rodar el 80% de la pel·lícula lluny de Barcelona complicava molt la producció i el pressupost, però jo li deia a la Isona que era importantíssim, havíem d'estar en aquests llocs desèrtics. No anàvem a fer un western, però aquests paisatges de roca pelada, amb escletxes, els espais oberts, un cavall... El cap se te'n pot anar cap allà, però no d'una manera massa conscient.

Sí, era posar-los en un lloc que quedassin com bolets, com una espècie d'esclata-sangs allà al mig, fora del seu hàbitat. Així, tot més descarnat.

Exactament no és surrealista, però sí que se'ls en va una mica l'olla. És un poc extrem en algunes coses, descol·locat, rar... No és un mecanisme normal, ni d'aspecte visual ni per com succeeixen certes coses. Jo penso que fan que et plantegis d'una manera més fresca, nova i sorprenent un tema tan tocat com la Guerra Civil. Serveix per no caure en els llocs comuns. És molt important treure la innocència de la mirada de l'espectador, recuperar una frescor de la mirada per desconcertar-lo.