“La immigració no és la malaltia, sinó el símptoma”

Escriure és la millor manera de pensar, perquè t'obliga a escriure una frase nova cada vegada i avançar en la reflexió. Volia escriure, doncs, sobre el que no entenc, el que em xoca, molesta o horroritza. Volia partir d'una qüestió per arribar a mil de noves, i en aquesta novel·la, Daha!, la qüestió era la natura de la relació entre l'individu i el grup, perquè d'aquesta relació neixen les dictadures. El 2013 van començar a aparèixer petits articles a la premsa amb el nombre de persones ofegades al mar Egeu. No deien ni noms, ni nacionalitats, ni tampoc on anaven ni d'on venien, o qui els havia dut fins allà... Turquia fa molt de temps que és un pont per als immigrants, i aquesta realitat sempre hi ha estat present: només calia mirar al voltant per veure-la.

No perquè eren allà. Potser hi havia ja sirians, el 2013, però no tants, sobretot hi havia afganesos, pakistanesos i gent de tot l'est. La voluntat d'anar d'un punt A a un punt B posant en risc la pròpia vida té la mateixa edat que totes les desigualtats econòmiques d'aquest planeta. Quan d'una banda tens tanta violència i, de l'altra, una mena de pau, evidentment que tindràs tot de gent que voldrà fugir d'aquests inferns que han estat fabricats per altres. Si mires les estadístiques, hi ha un gràfic simple i representatiu d'una fundació sueca sobre el tràfic d'armes: cada any hi ha unes fletxes que parteixen de l'oest cap a l'est d'armes i, com per atzar, les de la immigració en sentit contrari. Em sorprèn que la gent se sorprengui que la gent vulgui fugir.

A Europa es veu la immigració com la malaltia, quan en realitat és el símptoma davant el que anomenem les desigualtats. El que fan els governs és esborrar aquests símptomes tancant les fronteres, però la malaltia continua allà. Vivim en un món clos i, tard o d'hora, es viuran les conseqüències, perquè si Europa tanca les portes, entraran per les finestres.

Hi va haver de tot, en aquest acord, menys els immigrants, menys els éssers humans. Normalment la Unió Europea, que es basa en els Drets Humans, va resoldre el cas com un venedor a l'engròs, veient tota aquesta gent desesperada, disposada a donar la seva vida per emprendre'n una de nova, com una massa. A Turquia també li convenia pels seus interessos, i ha esdevingut una arma política.

Sí, perquè la informació que rebeu a casa, sense fer cap esforç, sovint ven la por, el millor producte. Després de comprar la por, us ho poden encolomar tot, l'odi, el racisme, la discriminació... Ara Europa paga el preu de la por: perdre els seus valors que es basen en els drets de l'home. No n'hi ha prou amb quedar-se a casa i acontentar-se de les informacions que rebem, cal picar a la porta per esbrinar qui és el nostre veí immigrant. La democràcia és un sistema que exigeix ciutadans actius, ben informats, que contribueixin a pressionar i controlar el govern.

Perquè un adult normalment s'ha oblidat de qüestionar-se i s'ha acostumat a les tragèdies que passen al seu voltant. Un nen, en canvi, sempre pregunta per què? A més, a través de la reacció d'aquest nen, volia analitzar la de la societat europea –i la societat en general– contra el fenomen de la immigració. La primera reacció del nen és veure els immigrants com a culpables. Després s'aprofita de la desesperació d'aquesta gent i els explota. No té més recursos per subsistir, i comença a vendre les ampolles d'aigua que hauria de distribuir gratuïtament. Finalment, després de veure molts testimonis, arriba l'empatia. Cal que l'empatia funcioni en el si de les societats per entendre la realitat dels immigrants, sinó sempre estarem estancats a les fases anteriors.

Sí, perquè és un nen que ha nascut en la posició del monstre, i la seva vida és l'intent de treure's de sobre la pell de monstre. És una vida que comença per la declaració de l'autoritat, que és el pare: “Cal que sempre et diguis: o tu o jo.” Ell intenta transformar-ho en “tu i jo”.

Permetria al president esdevenir una mena de mur gegant que allunyaria Turquia de la seva recerca de la democràcia. Això pot tenir un impacte crucial en el futur. Ara per ara, la població està dividida, però si continuen prohibint els mítings a Holanda i a Alemanya donen arguments als extremistes, tant de Turquia com a Europa.

Cal demanar als europeus si volen ser veïns amb el Pròxim Orient, al qual han venut armes durant dècades, i també als turcs si volen canviar la seva legislació sobre els drets de l'home i adoptar els valors progressistes. Hauria de ser un país culturalment diferent, i això tindria un impacte positiu en el problema de la integració a les grans capitals europees. Seria, a més, un bon mitjà perquè la comunicació entre l'Orient i l'Occident fos real i no enverinada pels prejudicis. Tinc 40 anys, però, i crec que, en aquesta vida, no ho veuré!