La poètica de Scoobidy Doo

Tot de negre i amb una samarreta estampada que deixava veure que està en forma, el professor de literatura Timothy Morton va inaugurar ahir la novena edició del festival Kosmopolis al CCCB. A tota velocitat i com si fos un desafiament personal, Morton va començar amb un explícit “mai no entenc res del que dic” i va acabar amb “no hi ha ningú que m'entengui” per reblar el clau en el confús torn de preguntes on, després de no contestar perquè deia que s'havia de rumiar més la pregunta, va oferir com a conclusió: “Em paguen per parlar d'una manera molt estranya.” I realment ens va costar entendre els nexes de la conferència El canvi està canviant, que es movia pels viaranys per on han transitat des dels sofistes fins als situacionistes més conspicus. El fet d'esmentar Derrida, Adorno i Foucault no evitava la sensació de deriva que acompanyava una sala plena a vessar. Costava entendre els postulats ontològics del conferenciant, la seva renúncia explícita a la filosofia –“treballo en un departament de literatura, i, com se sap, la literatura es mou entre la història i la filosofia”.

El posat de vedet no va evitar que alguns dels presents acollíssim els seus raonaments valorant els pessics dolços de poesia que destil·la la metralladora de la seva oratòria. En les fronteres de la bioètica i, sobretot, des d'un territori on es complementen l'ecologia, l'antropocentrisme i la literatura, i amb una ironia marca de la casa, Morton va denunciar tant els postulats naturistes d'una part de l'esquerra políticament correcta com els salvatges dels conservadors, que qüestionen fins i tot la necessitat de reduir el diòxid de carboni de les energies combustibles.

Des del seu llibre Dark ecology, Morton no s'ha cansat de fuetejar consciències, tot i que algunes de les seves crítiques polítiques més furibundes queien en un marcat to naïf, amb aquesta sensació de discurs de cangur, que salta de manera incontinent, tant per sobre dels perills com de les pastures. La cosa se salvava quan introduïa la poesia –el seu primer llibre va ser, el 1994, un assaig sobre el poeta romàntic Percy B. Shelley–. Així, deixava caure “el passat i el futur es freguen, però no es toquen” o “vivim una realitat fascinant i misteriosa”. D'aquí transformava el discurs en la reivindicació del que demanava als seus alumnes, aquell lema de l'estrella dels dibuixos animats Scoobidy Doo, “no entenc res”, per assegurar que els seus alumnes no passaven el curs si no feien cara de ximples.

L'aguda interpretació antiantropocèntrica de la situació dels humans al món, aquesta “idea antiquada de l'home com a centre de l'univers”, li va servir per llençar un dard: “El fet de ser un ésser humà implica sentir respecte pel que no és humà.” Reconeixent-se deixeble del poeta ecologista beatnik Gary Snyder, els raonaments de Morton oscil·laven entre la literatura entesa com un ingredient primordial de les nostres vides –“la meva salsa principal”– i “la natura no només com a idea sinó com a espai urbanitzat: filosòfic, mental i social.” Va acabar amb una mitja verònica, amb “la part anàrquica i estranya que parla aquí”, assenyalant-se ell mateix. No cal dir que, enmig del caos, molts dels presents ens hi vam sentir plenament identificats.