cultura
Robert Guédiguian
Director de cinema
“Vull que l'espectador faci el seu propi viatge”
Feia temps que el realitzador francès Robert Guédiguian, conegut per les seves faules socials ambientades a la Marsella proletària –com ara Marius i Jeannette, La ciudad está tranquila i Les neus del Kilimanjaro– i que té arrels armènies, volia fer una pel·lícula sobre el genocidi armeni portat a cap per l'Imperi otomà. La història real del periodista José Antonio Gurriarán, que va ser víctima d'un atemptat de terroristes armenis i que, després d'investigar sobre el tema, va acabar divulgant la causa d'aquest poble, va ser el punt de partida d'Una historia de locos.
En certa manera, l'itinerari que segueix el protagonista per entendre el que li ha passat és doble: també és l'itinerari de vostè per entendre les raons de la violència.
Sí, però el que vull sobretot és que l'espectador també faci aquest viatge. L'espectador se situa en el mateix estat que el personatge principal, és innocent, ignorant.
Com li va arribar aquesta història real que vostè ha transformat i ha portat a la ficció?
Feia temps que estava buscant una manera novel·lesca d'explicar el fet armeni. Per casualitat en un festival literari vaig poder escoltar Gurriarán i vaig trobar la clau per fer una pel·lícula de ficció sobre el tema. Però com que volia narrar la història de tot un segle, havia d'explicar també la història de la família del noi que posa la bomba. En realitat l'única cosa que vaig agafar del llibre va ser el protagonista principal, i hi vaig afegir coses que em vaig inventar, inspirades en fets que conec d'armenis que viuen a Marsella.
José Antonio Gurriarán va participar en el guió?
No, però el primer cop que va veure la pel·lícula li va agradar molt el fet que el seu personatge no fos periodista, d'aquesta manera es justificava més la meva ignorància sobre el tema. Ell ja coneixia el meu cinema anterior i va confiar molt en mi.
Vostè parla de la ignorància que hi ha sobre el genocidi armeni. Els aficionats al cinema en poden conèixer alguna cosa gràcies a pel·lícules d'Atom Egoyan com per exemple ‘Ararat'.
I també a d'altres com ara El padre, de Fatih Akin; Amèrica, Amèrica, d'Elia Kazan, que és una obra mestra, i El destí de la Nunik, dels germans Taviani. Són pel·lícules que no puc jutjar cinematogràficament, directors com Egoyan i Akin són amics meus. Però totes tenen valor. El fet que Akin, que és un turc que viu a Alemanya, faci una pel·lícula sobre els armenis em sembla fantàstic.
Entre els personatges del terrorista d'‘Una historia de locos' i el de la seva víctima es produeix un cert joc de miralls: cada un d'ells està distanciat de la seva pròpia família, que no entén el seu comportament.
Així és, ho vaig tenir clar des del començament. Els dos són joves i tenen dret a tenir una vida pacífica, a enamorar-se, a cantar, a ballar, i un dia es troben que un d'ells és víctima i l'altre botxí, malgrat ells. Els responsables de la violència estan per damunt d'ells, tenen càrrecs, i això que dic és una obvietat.
Tot i ser molt diferents, aquesta pel·lícula té a veure amb una altra de seva, ‘Presidente Miterrand', pel fet de parlar de la política des d'un punt de vista íntim i personal.
Aquesta és també una tendència dels historiadors contemporanis: explicar la gran història a través d'històries petites, com si es tractés d'una novel·la. Ho fa Michel Foucault, per exemple. El cinema és encarnació, cada personatge ha de tenir una posició, i d'aquí neix l'espectacle, l'acció.
Un dels grans reptes de la pel·lícula és probablement mostrar els fets a l'espectador sense un judici previ, perquè ell mateix en tregui les seves conclusions.
Exactament. Ho deia Bertolt Brecht: cal que la gent vegi una obra de teatre o una pel·lícula com si es tractés d'un partit de futbol, que tot sigui present, real.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
