Crítica
No era una cosa només d'elfs, gnoms i follets
La banda de Hackett ens va fer degustar el millor moment de Genesis
La cosa havia d'anar de revival i així va ser, però el quintet del guitarrista britànic Steve Hackett va fer moltes altres coses, des de presentar-nos el nou disc The night Siren a brindar-nos un recorregut memorable a través d'algunes peces dels Genesis dels anys setanta, on Hackett va resistir fins poc després de la fugida de Peter Gabriel. Alternant les veus, multiinstrumentistes i amb la incorporació d'un vocalista Nad Sylvan a la segona part que va emular els falsets de Peter Gabriel, el grup va trenar un xou consistent de dues hores i mitja davant una bona entrada al Liceu i un públic entusiasta, que va aclamar els esforços dels músics.
Mentre esperàvem el punk –que va provocar, entre altres, els excessos del rock simfònic–, van passar coses en l'eclèctic món dels setanta. La sortida traumàtica de Gabriel per als seguidors de Genesis va quedar apuntalada pel bateria Phil Collins, que va calcar l'histriònic cantant. Discriminat, Hackett també va abandonar el vaixell. L'ostentosa i desmesurada cadència del rock batejat pomposament com a simfònic va ser l'excusa perfecta perquè molts adolescents de l'època omplíssim les nostres minúscules habitacions d'aparells d'alta fidelitat, on van sonar discos com Foxtrot, Selling England By The Pound i The Lamb Lies Down On Broadway, alguns dels temes dels quals van ser recreats amb encert al Liceu, com ara Eleventh Earl Of Mar, One for the Vine, Blood on the Rooftops In That Quiet Earth, Afterglow, Dance on a Volcano, Los Endos, Inside out, Firth i Musical Box –molts del primer disc d'estudi sense Peter Gabriel Wind and wythering–, on Hackett va poder demostrar per què és un guitar hero, fins i tot quan es va presentar únicament amb la guitarra espanyola.
El so atmosfèric i les instrumentacions sinuoses no eren cosa només d'elfs, gnoms i follets...
