Tradició obviada

En les conclusions del simposi La cultura que ve, el conseller Santi Vila va sintetitzar que “sortim amb més preguntes que respostes”, va parlar d'una nova legislatura i va assenyalar que la cultura no s'havia de deixar raptar per la força del mercat. Va aprofitar per anunciar la gestació d'una nova direcció general dedicada exclusivament al foment de la lectura –no sabem on va quedar l'ambiciós pla sota els auspicis del conseller Mascarell– i, també, una subdirecció per a Biblioteques. Són bones notícies que l'entusiasta Vila va unir a un discurs directe vinculat al “país obert i tolerant amb gran capacitat d'integració, capacitat de generar riquesa i una voluntat de pervivència” amenaçada en aquesta època de globalització i de migracions. Perills que la divertida geògrafa Anna Cabré havia relativitzat amb arguments antropològics, esmentant els famosos estudis de Lévi-Strauss en què recordava l'escassa reproducció, però supervivència, d'una tribu amazònica, i comparant-la amb Catalunya. La seva intervenció, dins el debat Cultura i tradició, havia estat precedida per una presentació de la ubiqua Pilar Rahola, que amb la seva fogositat característica va patir una bona relliscada mentre omplia d'elogis els conferenciants. Després de dir que “som una cultura puntual”, es va embolicar de mala manera dient que Albert Serra era “l'home del dia, l'home del temps”. Ja es poden imaginar la cara d'estupefacció del director de cine. Anècdotes a banda, Vicenç Villatoro va partir de la premissa que “la tradició humana no és de descobriment sinó d'acumulació” per oferir algunes idees fonamentals com “la sinonímia que impliquen les paraules progrés, tradició i cultura” o l'afirmació que “la tradició és un magatzem d'experiències viscudes que està a la teva disposició”. I les observacions: “La tradició no es recupera per allò que era sinó per allò que és” i “que en la nostra realitat, cultura i la tradició ens vertebren.” Conceptes que topen amb els grans mitjans públics que es mostren refractaris a mostrar el patrimoni cultural ric i ampli o el condemnen a hores i canals sense audiència.

D. Sam Abrams va assumir les línies dels grecs i els romans, la influència, per exemple, d'Homer a l'Eneida de Virgili, i va arribar fins a Joyce esmentant l'Ulisses com a símptoma de tradició renovada. Després d'atacar els principals tics de la postmodernitat, no es va mossegar la llengua denunciant els nostres prejudicis territorials “quan no es reconeixen figures com Estellés o Blai Bonet” i també els generacionals davant l'arribada d'uns joves que menyspreen els autors anteriors en comptes “de compartir-hi el sofà, com s'havia fet fins ara”. Una de les seves perles antipostmodernes va ser: “Charlie Brown es pot equiparar als assajos de Susan Sontag?”