Un germà bessó literari

Benjamin Black és el pseudònim amb què l'irlandès John Banville (Wexford, 1945) signa les novel·les policíaques. L'última és Fins i tot els morts (Bromera, en traducció d'Eduard Castanyo), que en castellà es titula Las sombras de Quirke (Alfaguara, en traducció de Núria Barrios).

Aquest autor ambidextre que voldria haver tingut un germà bessó juga a la doble personalitat des del 2004 quan, “després de llegir Simenon”, va decidir escriure novel·la policíaca. Aleshores ja duia una carrera literària reconeguda per la crítica.

Ha visitat Catalunya per protagonitzar una xerrada amb l'autor francès Pierre Lemaitre dins del programa de Kosmopolis al CCCB, per presentar la novetat i per rebre un premi honorífic, avui, a l'Espluga de Francolí, dins del festival El Vi Fa Sang.

Banville, valorat com un mestre de la prosa anglesa, ha rebut prop d'una vintena de premis, com ara el Man Booker, per El mar; el 2011, el Frank Kafka, considerat avantsala dels Nobel, i el Príncep d'Astúries del 2014.

Fins i tot els morts és la setena obra protagonitzada pel forense Quirke, com les altres, ambientada al Dublín dels anys cinquanta del segle XX. “El primer cop que vaig venir a Barcelona va ser el 1964; ha canviat molt. Ja fa alguns anys que aquesta ciutat té el poder de transformar-me en Benjamin Black, perquè ell té més èxit aquí que el pobre del Banville....”, va comentar l'autor.

En les obres de Quirke, Banville carrega contra el poder pervers de l'Església catòlica, “tot i que ja no és el que era”, afirma. També és molt crític amb el masclisme i no li agrada la ciència-ficció perquè “el món ja és prou estrany per viatjar a altres mons”.

Va ser una mica reticent a opinar dels temes que li van requerir, com ara les semblances entre Irlanda i Catalunya. Després d'ironitzar –“Dublín té un clima fantàstic, una gastronomia i uns vins meravellosos, com Barcelona”–, va admetre, seriós: “No sé res de política, però el meu país ha estat 35 anys en guerra i ha acumulat milers de morts; és millor no separar el que està unit.”

I no va estalviar crítiques al gènere: “La novel·la policíaca és entreteniment; per ben escrita que estigui, no és art, i això que algunes s'hi acosten. El fet que hagi d'haver un crim, que calgui seguir uns patrons, impedeix la llibertat de creació que l'art exigeix.”