Els heterodoxos del noucentisme
La segona jornada del simposi descobreix l'obra de l'arquitecte Balcells Buïgas i els debats per l'hegemonia
El poeta Miquel Poal Aregall, definitivament decantat cap al populisme, declara el 1933 que durant la joventut havia patit “un empatx de noucentisme”. Semblantment, ja a la postguerra, l'arquitecte Eduard M. Balcells Buïgas canviava de vorera per esquivar algun dels edificis que havia projectat als anys vint, horroritzat d'un classicisme que considerava adulterat. Què té el noucentisme, que acaba en aquests dràstics actes de contrició? És una qüestió que va continuar flotant ahir en la segona jornada del Simposi sobre el centisme que se celebra a Girona i que en determinats moments va generar unes tensions que es van haver de resoldre amb un “dinar d'armistici”, com el que va proposar la colla de Francesc Trabal per aplacar la guerra oberta amb els seus antecessors per l'hegemonia cultural de Sabadell. L'investigador Marc Comadran va servir-se d'aquestes disputes en una de les “segones ciutats” més notables del període per remarcar la voluntat d'internacionalització de la cultura catalana i de superació del “localisme dels solitaris” a través de les traduccions.
Per a l'arquitecte Balcells Buïgas, format en el modernisme, en canvi, el gran punt d'inflexió va ser, com va subratllar Txema Romero, la descoberta i assimilació del secessionisme centreeuropeu, l'altre gran referent d'aquest noucentisme profundament germanitzat que ha posat en relleu el present simposi. De fet, cap obra d'aquest arquitecte que va treballar sobretot a Cerdanyola i Sabadell no va despertar tant d'interès com el Panteó Carol (1918), per al qual Balcells va concebre unes figures d'atlants tan tectòniques, que fins fa poc eren atribuïdes a l'escultor berlinès Franz Metzner en persona.
La darrera ensenyança que haurà deixat aquesta trobada d'experts que acaba avui amb una visita al Museu Aragay de Breda és l'interès creixent per uns quants heterodoxos encara mal coneguts que hi han anat apareixent d'esquitllentes: el pintor de Costa Rica Manuel Cano, l'escultor Ismael Smith i l'il·lustrador canari Néstor de la Torre.
