“Explico contes de fades”

Jo Nesbo (Oslo, 1960) és un autor envejable en força aspectes. Fa l'efecte que està en forma, practica esports com ara l'escalada, va jugar a futbol i va liderar una banda de folk –van editar sis discos– fins que, quan tenia 37 anys, va decidir escriure una novel·la. En porta més de vint, en diversos gèneres, i unes vendes que superen els 30 milions d'exemplars. L'èxit i la fama no li han pujat al cap i manté un tracte natural i simpàtic amb lectors i periodistes.

Ha estat a Barcelona per participar a Kosmopolis parlant d'una sèrie de televisió basada en una idea seva i, alhora, per promocionar La set, el nou lliurament de la col·lecció policíaca que l'ha fet famós i ric, protagonitzada pel peculiar Harry Hole. La set la publica Proa en català i Penguin Random House en castellà.

En aquesta ocasió, la novel·la comença amb un Hole feliç. Al final de l'anterior, Policia, Hole es casa amb la Rakel i deixa de perseguir assassins. I Nesbo no està acostumat que Hole sigui feliç. “Durant la sèrie, Hole pateix, està ferit, té un antagonista... Però a La set és feliç. Sap que no és un home fet per ser feliç. Per això se sent com si caminés damunt una capa de gel molt prima que es pot trencar en qualsevol moment”, comenta l'autor noruec.

Hole s'enfronta a l'únic assassí que se li ha escapat, un que beu sang. “Tot va començar quan estava buscant temes per a la nova novel·la i vaig saber de la síndrome de Renfield o vampirisme clínic. És l'impuls irrefrenable de beure sang, d'animals, d'un mateix o fins i tot d'altres persones.” D'aquí la set del títol, sí bé no és l'única. “Hole decideix anar a caçar l'assassí per calmar la seva pròpia set.”

I això permet a Nesbo jugar amb un dels temes que més li agraden: les tries, els sacrificis. “Hole té un conflicte: li ha dit a la Rakel que no tornarà a fer de policia, però ell és un caçador d'assassins. Ha de triar entre una feina que no li agrada, que no li aporta ni diners ni fama, i la família. I tria la primera opció.” El gel s'ha trencat.

Jo Nesbo va ser soldat i, potser per això, té una opinió formada sobre el deure social. “Aquesta paradoxa també la pateixen soldats que, un cop tornen a casa, passat un temps, volen reviure els horrors de la guerra. Per què? És una mena de sentit del deure. Un reflex social quan tens la sensació que la societat t'assenyala perquè ets la persona més indicada per fer una feina.” I a l'hora de caçar assassins, Harry Hola ha demostrat que no té rival. “Els assassins que repeteixen és perquè se superen en cada assassinat, una mica com li passa a Hole, que quan caça un assassí en vol més, marcat per un tarannà nihilista, l'anticlímax d'estar al final i voler-ne més, tornar a començar”, hi afegeix.

Ell mateix com a autor passa per aquests estadis contradictoris. “Quan tinc la novel·la enllestida a les mans la miro i sé que hauria d'estar feliç, però no. Són un gruix de fulls i em plantejo «això ha estat la meva vida dels últims dos anys?»”, perquè, tot i que escrigui best-sellers, Nesbo s'esforça per quedar satisfet del que escriu. “Quan escrius i ja tens un esquema decidit, l'argument és perfecte. La feina de l'escriptor és no arruïnar, o fer-ho el mínim possible, la història perfecta que té entre mans a l'inici.”

I defineix la seva obra de manera original: “La meva feina és explicar contes de fades per a adults, perquè la ficció no dona respostes, planteja més preguntes.” Tot i la violència morbosa que sol esquitxar les seves trames, Nesbo té clar que les seves novel·les “sempre són històries d'amor”: “No es poden escriure històries sobre el mal i sobre l'odi si no hi ha amor. Escric novel·les d'entreteniment, però la condició humana implica l'amor.”